Repte 2014: exercici artístic

.
Aquest any m’he proposat caminar. Tots aquells que em coneixen saben que no sóc gaire esportista i que l’exercici físic diguem que el puc procastinar de manera perpètua.

Però aquest any m’hi poso! I m’he inventat una de les millor maneres de fer-ho i sense sortir de Barcelona: caminar acompanyada de grans artistes i obres d’art. Com? Parlo d’una iniciativa pionera al món: el Circuit d’Art Contemporani proposat per Art Barcelona, la primera associació de galeries d’art contemporani que es va crear a Espanya durant els anys 90.

A partir d’un element urbà, un pal de 2,53m d’alçària, ubicat al davant de les galeries, els museus, les fundacions i els centres d’art contemporani, pots identificar els espais culturals que formen part del circuit i que estan compromesos amb la creació actual. Els pals els trobareu de dos colors: els roses, que identifiquen a galeries, i els blaus, que identifiquen a museus o fundacions. A més a més, tot molt tecnològic: han incorporat un sistema wireless i un codi QR que et porta directament al web per a trobar més informació sobre la galeria o institució.

Pals distintius Ruta Art contemporani

Pregunta de Trívial… Qui ha dissenyat aquests pals?

I com que careixo de tot tipus d’ordre material, vaig aprofitar per afrontar dos dels altres reptes del 2014 i  vaig ser, per un cop a la vida, ordenada i vaig fer-li cas al mapa.

Spot 1: Galeria Joan Prats
Oberta des del 1976, vaig poder descobrir  a l’artista Fernando Prats i la seva obra Todesfuge. Un projecte que inclou obres en diversos formats, vídeo, instal·lació, fotografia, paper… Que remeten al poema de Paul Celan Todesfuge (La Fuga de la Mort). Fernando Prats construeix aquest relat a partir dels cels d’Auschwitz, l’esdevingut a la Nit dels vidres trencats, la pluja, el fum i la llet, com a símbol de l’aliment matern que apareix a la imatge de la “negra llet de l’alba” (Schwarze Milch der Frühe), amb la que comença el poema, i que situa la paradoxa en la matriu de la creació.

Spot 2: Galeria Senda
Vaig tenir la sort de poder gaudir de l’exposició individual de l’artista James Clar abans que finalitzés.  Una mostra d’escultures i videoinstal·lacions on la llum és la matèria prima que evoca la inmaterialitat de l’espai a través de la creació d’efectes òptics i de la manipulació de les noves tecnologies. Clar investiga sobre els efectes de les noves tecnologies i els seus processos de producció a la nostra percepció de la cultura i la identitat. Com molt bé diu, la tecnologia permet noves formes de comunicació però també en limita d’altres. El tema central de la seva obra es basa en els efectes modulats i les alteracions de les nostres percepcions.

A més, si seguiu la galeria i cliqueu “M’agrada” a la seva pàgina de Facebook us regalaran catàlegs d’exposicions passades. A mi em van donar: Valérie Favre, Roger Ballen i Susana Solano, artistes que desconeixia i que passaran a formar part dels meus referents artístic, especialment l’obra fotogràfica de Roger Ballen.

Spot 3: La Taché Gallery
En puntas de Javier Pérez (fins el 28 de febrer de 2014)
L’obra està formada per una projecció i una escultura. No us dic res més, gaudiu de la meravellosa metàfora de la dansa per explicar el dolor i el sacrifici que comporta el camí cap a la perfecció.

Spot 4: Galeria Carles Taché
Sota el títol Tot és possible, vaig arribar al número 4 del circuit. A la Galeria Carles Taché em vaig trobar amb uns acrílics sobre fusta, majoritàriament, de petit format, obra de Vicens Viaplana.
“Així, en els càlids mesos d’estiu i instal·lat al Montseny, Viaplana  va agafar els pinzells amb la idea vacacional de no fer res. Aquest gest, no obstant, el portà accidentalment a perdre´s per molts camins”.

Qui s’apunta a perdre’s per la galeria?

Spot 5: Galeria Toni Tàpies
Des del 2013 la galeria ha encarat una nova direcció i centra les seves activitats en la gestió artística i comercial d’Antoni Tàpies.

Aquest 2014 la galeria celebra 20 anys dedicats a donar a conèixer artistes contemporanis reconeguts internacionalment i joves creadors emergents, i ho volen celebrar a través de cicles expositius puntuals.
En el primer que van fer van presentar un diàleg simbòlic entre l’amor i l’odi: Maldito corazón de Susy Gómez y Trinity site 8 de Jeff Brows. Tristesa, dolor, passió, destrucció i creació, lletjor i bellesa és el que vaig sentir mentre em passejava entre aquestes obres d’art.

Spot 6: Galeria Eude
Fins el 15 de març podeu gaudir dels dibuixos i gravats de Víctor Mira.
Una exposició conjunta amb la Galeria Ignacio de Lassaleta, N2 Galería i la pròpia galeria Eude per a retre homenatge a l’artista al complir-se 10 anys de la seva mort.

Spot 7: Galeria Balaguer
Observo que aquesta galeria no està a peu de carrer, penso en si trucar o no el timbre (sempre fa aquella mena de respecte entrar a un lloc només a mirar). Sort que vaig deixar les manies a una banda. Vaig descobrir-hi a un gran artista, en Lluís Vilà, i a un interessantíssim director de galeria: en Fidel Balaguer.

A l’exposció Absolut II ens dónen a conèixer a un artista polièdric que treballava amb el blanc i el negre, l’escultura, la pintura, el dibuix, les instal·lació… Absolut II recull les peces més representatives de dues de les últimes sèries de l’artista banyolí Lluís Vilà: Absolut (2009) i Nautes (2006-2009).

El concepte absolut va marcar les últimes creacions de l’artista, ell l’entenia com a un concepte bicèfal: principi i fi, construcció i destrucció. Segons Lluís Vilà, ell feia undripping* despintava les seves obres amb aire a pressió o aigua fins que pràcticament desapareixien. Una de les frases amb les que em vaig quedar al llarg del recorregut expositiu és amb aquesta: “Si no m’aturo, el resultat seria el blanc inicial…”
* Oposat a Jackson Pollock i el seu dripping: tècnica pictòrica basada en el goteig de pintura.

Frase artista VilàL’altre sèrie, Nautes o els navegants de Lluís Vilà, són personatges que s’enfronten al desconegut, llançats per a una espècie de consciència i inconsciència d’una curiositat sense límits. Aquests personatges no tenen rostre, són anònims. És amb el misteri on també comença l’art i les preguntes.

Acabada la visita, al darrera de la taula d’oficina hi conec, com ja us he comentat, al seu director. Jo m’hi atanso amb la intenció d’explicar-li que estic fent aquesta ruta i ens posem a parlar. M’explica en què consisteix la seva feina, que la idea de la ruta va sortir de la mateixa associació de galeristes, que la unió fa la força i que és una iniciativa pionera al món.

La veritat és que em sembla un projecte interessantíssim, sobretot per a les sinèrgies que s’han creat i es crearan entre tots els agents culturals. Una ruta que ensenya i dóna a conèixer al públic la seva oferta artística de manera accessible, fàcil i ràpida. Tots al mateix nivell, tots igual d’importants, tots oberts a rebre les visites tant d’habitants com de turistes.

Ah, també li vaig preguntar quin era el seu criteri per a escullir els seus artistes, interessant resposta… Això queda off the record. Gràcies Fidel!

I amb l’objectiu de no fer un espectacle al mig del carrer Consell de Cent, degut a un mareig típic del síndrome de Stendhal, em vaig aturar. Vaig obrir el mapa i vaig decidir que les 30 institucions restants les aniria degustant a poc a poc, setmana a setmana, per així gaudir de l’art, i dels artistes, tal i com es mereixen.

Si algú s’anima i es vol apuntar a seguir amb la ruta que m’avisi. Quan més serem, més km i art farem!

* Per cert, qui hagi respost Josep Maria Civit a la pregunta referent al creador dels pals identificatius de la ruta,  ha encertat! Qui no, doncs ha guanyat en coneixement cultural!

Fins la propera!

Aquí podeu localitzar on son les galeries: http://www.spotsuite.com/ruta/circuit_dart_contemporani

Advertisements

El nou trasllat dels Encants

Som molts i els que vam entrar per primera vegada als Encants Vells de  la mà dels nostres pares, els que ens hem passat hores remenant per les paradetes a la recerca de res en concret, els que hi hem regirat les piles de llibres, els que n’hem sortit amb qualsevol andròmina prescindible sota el braç o els que esmorzàvem al bar Museo pel simple goig de gaudir de la fauna local. Fins i tot, a vegades, havíem contemplat la subhasta a duro matutina o la repassada que la excavadora feia per netejar la explanada de tots els estris que no s’havien venut i que els venedora havien abandonat a la seva sort.

Ara que ja s’ha consumat el trasllat dels Encants Vells a sota la flamant estructura de disseny que l’acollirà a partir d’ara (uns 57 milions ha costat el projecte),  potser és un bon moment per fer una mirada enrere i repassar els orígens no sempre coneguts d’aquest mercat d’arrels medievals que, com veurem, no es pas la primera vegada que es trasllada al llarg de la seva dilatada historia.

Els antecedents dels Encants els trobem al s.XIII, quan el jueus del Call feien comerç de roba usada a la Plaça Sant Jaume. Però a partir del 1396 aquest mercat primigeni va ser traslladat prop de la recentment edificada Llotja de Mar, al voltant d’un conjunt de voltes que s’emplaçaven si fa no fa a l’espai que avui ocupa la Plaça d’Antonio López, més coneguda per l’edifici de Correus que la presideix. Els Encants ocuparien  aquell lloc durant cinc-cents anys.

Originàriament, les voltes havien estat construïdes per tal acollir els mestres d’aixa i els boters que feien les botes per al comerç marítim del vi, però quan la línia de platja va retrocedir i l’activitat marítima es va desplaçar, aquell conjunt de voltes van passar a ser utilitzades com a espais de subhastes i com aixopluc de drapaires, llibreters de vell i altres oficis. De fet, el nom Encants ve del llatí ‘in quantum’ o de l’occità ‘en cant’, és a dir,  la venta a través de subhasta cantada que era un procediment habitual de liquidació de stocks procedents d’embargaments judicials, de comerços que havien fet fallida o de defuncions d’artesans i comerciants. Així el mot designava tant l’activitat com l’indret on s’efectuava, motiu pel qual aquelles voltes van passar a anomenar-se ‘Voltes dels Encants’

Segons els documents conservats, els encarregat d’anunciar a viva veu els objectes subhastats s’anomenaven ‘corredors de coll’. La seva feina consistia en enfilar-se sobre unes taules o bancs de fusta i, rodejats de rampoines, proclamar les virtuts de les seves mercaderies fins que algú s’emportava el lot. Sembla que eren pocs però ben avinguts, i amb el temps es van constituir en un gremi petit i ben organitzat que controlava totes les subhastes de la ciutat. En el terreny religiós, els corredors de Coll veneraven la figura de Sant Blai, sant que era invocat per guarir i prevenir les malalties de coll i el temut enrogallament que podia dificultar considerablement l’ofici de corejar mercaderies. Els documents també parlen dels ‘corredors d’orella’, potser intermediaris en transaccions importants i dels ‘corredors de bot’, dels que se’n desconeixen les funcions.

Els altres oficis que convivien sota les voltes eren els llibreters de vell, els matalassera, els cofrers, i els venedors de roba vella. Corredors i comerciants, junt amb els habitants de les parts superior de les voltes, constituïen a de les barriades més animades de la ciutat, amb gran quantitat de festes patronals associades als diferents oficis que hi convivien, un ambient singular i una mica canalla que acollia personatges populars i llegendes que es mereixen per si sols un altre article, com el Xato dels Encants o la historia del llibreter assassí.

Els Encants, però, també eren un mercat de reputació dubtosa la presència del qual incomodava les autoritats i les ments reformistes i ben pensants que a partir del s.XIX adoptaren les idees modernitzadores i higienistes que s’estenien per Europa. Aquella onada progressista va provocar transformacions de calat com l’enderrocament de muralles, el Pla Cerdà o la obertura de la Via Laietana. Així, amb motiu de la Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 van decretar el trasllat dels Encants als voltants del mercat de Sant Antoni on, des de feia uns anys ja s’hi havia traslladat els llibreters de vell que feien paradeta a la part alta de les Rambles i el Mercat de Bellcaire. Les Voltes dels Encants, junt amb el proper convent de Sant Sebastià, van ser enderrocades el 1908 amb l’obertura de la Via Laietana, encara que se’n poden observar alguns vestigis als porxos al Carrer del Consolat de Mar.

Vestigis de les voltes que es poden veure al C/ Consolat de Mar

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Aquell trasllat des del seu emplaçament se va generar nombroses queixes entre els comerciants ja que, aleshores, Sant Antoni era una zona poc poblada a les afores de la ciutat. De fet, el trasllat del mercat era una fórmula del consistori que volia, d’una banda, treure aquell mercat que veien com poc higiènic i antiquat del seu emplaçament de Ciutat Vella, i de l’altre animar barri de Sant Antoni, un lloc de nova creació derivat del Pla Cerdà i el seu Eixample. I és que tot i les crítiques constants de les autoritats, els Encants sempre van ser un mercat molt popular entre els barcelonins i la seva presencia atreia multituds. Tant és així que quan es va construir el mercat del Born, veien el poc èxit que tenia, es va arribar a proposar d’establir-hi els Encants pels voltants per tal de dinamitzar la zona i atraure públic.

De la època del trasllat cap a Sant Antoni se’n deriva la fusió o confusió entre els Encants procedents de les voltes del mateix nom i la Fira de Bellcaire. El mercat de Bellcaire en un primer moment es celebrava a la part alta de les Rambles i posteriorment havia estat traslladat prop de Sant Agustí i, després, a les afores de la ciutat, més o menys on avui hi torbem l’Arc del triomf. El seu nom segurament denota no tant una cosa ‘bella’, sinó un ‘vell’ prenormatiu, ja que s’hi comerciava amb estris vells i usats i estava fora de les regulacions gremials dels Encants. Com en el cas dels Encants,  la exposició Universal de 1888 va marcar el final del mercat en aquella ubicació i la fusió amb les Encants al voltant de Sant Antoni, tot i que els venedors d’un i altre banda no es podien ni veure, i van fer tot el possible per tal de mantenir les distancies. Encara avui podríem fer una certa distinció entre uns i altres, sent els venedors de lots del descampats els hereus dels Encants i les paradetes dels voltants descendents dels firaires de Bellcaire.

En tot cas, aquell exili des la ciutat vella cap a l’Eixample, va començar a marcar una transformació en el mercaderies que s’hi oferien, deixant enrere el sistema de subhastes per anar incorporant tot tipus de gènere de saldo, alhora que es multiplicava el nombre de paradistes. Les autoritats i les forces fàctiques de la ciutat no veien de bon ull aquell mercat que s’escampava de forma caòtica pels carrers al voltant de Sant Antoni, fora de cap regulació gremial o municipal, poc ordenat i poc higiènic, en definitiva, una mena de comerç anacrònic i poc adequat per a una ciutat amb ínfules europeistes com era Barcelona. Es proposaren solucions com fer un edifici a l’estil de l’Hôtel des Ventes de París, però al final el que es va anar gestant va ser una nova expulsió dels Encants i la fira de Bellcaire cap a la perifèria de la ciutat.

La excusa va venir el 1929 amb la Exposició Internacional de Barcelona. Si bé en un primer moment es van establir algunes estructures per mirar d’ordenar el caos al voltant del mercat de Sant Antoni com la construcció d’una marquesina, les autoritats van començar a pressionar per tal que els paradistes es traslladessin a la Plaça de les Glòries, un espai anomenat ‘Camp del Sidral’ que encara no havia estat urbanitzat i que reunia unes condicions molt precàries per a l’establiment del mercat, una provisionalitat que ha subsistit fins avui en dia. El trasllat va ser lent, amb múltiples resistències, i de fet no va ser fins el 1950 que definitivament es va prohibir la venta d’objectes usats als voltants de Sant Antoni. Tot i així una part dels Encants encara es va quedar al voltant de Sant Antoni, donant lloc a la fira de llibres de vell que s’hi celebra cada diumenge sota la marquesina que rodeja el mercat.

Llibreters de vell als voltants del mercat de Sant ANtoni

El mercat dels Encants, ja establert a les Glories, no va deixar mai  de tenir aquell to que desagradava a les autoritats en tant que s’hi va seguir congregant un comerç bigarrat i d’extraradi, un indret on les males llengües asseguraven que s’hi podien comprar tot tipus d’objectes de procedència dubtosa i un maldecap per a la guàrdia urbana que maldava per prohibir el comerç ambulant dins del mateix mercat o l’anomenat ‘mercat de la misèria’ que els rodamóns improvisaven pels voltants del mercat oferint tota mena d’objectes rescatats del contenidors de brossa. Encara el 1931 un grup de paradistes va promoure la creació d’unes galeries comercials a la cruïlla de València i Dos de Maig que s’anomenaren ‘Encants Nous’, motiu pel qual els paradistes del descampat de Glòries passaren a anomenar-se ‘Encants Vells’ per contraposició, denominació que encara mantenen i que comporta una certa dificultat quan hom vol referir-se al nou projecte dels Encants que, sovint, és denominat amb l’oxímoron de ‘Nous Encants Vells’. Avui en dia les galeries dels Encants Nous s’esllangueixen sense pena ni gloria, cada cop més allunyades dels seus orígens.

Aspecte dels Encants a mitjans del segle passat

Enguant una altra vegada el zel reguladora de les autoritats ha mirat de posar disseny i ordre sobre el Mercat dels Encants, i ara falta veure si públic i paradistes acaben desnaturalitzant-se o conserven mutatus mutandis el caràcter popular i genuí que ha caracteritzat els set-cents anys d’història del mercat.

 

Per saber-ne més podeu mirar aquests magnífics vídeos elaborats per Mercats de Barcelona amb la col·laboració de Manel Guàrdia i el Taller d’Història del Clot- Camp de l’Arpa.

Santa Eularia gloriosa

Ara que comencen les festes de la Mercè, és moment de recordar l’altra patrona de la ciutat: Santa Eulàlia, que fins el s.XVII va ser la patrona de la ciutat de Barcelona. De fet, les cròniques dels esdeveniments bèl·lics del 1714 ens parlen encara de la fe que els ciutadans li tenien en forma de pendó, concretament del pendó de santa Eulàlia, que s’invocava quan al ciutat corria perill. Al voltant d’aquesta bandera es va produir un dels darrers i desesperats contraatacs que reuní les delmades forces que encara resistien per mirar de recuperar el baluard de Sant Pere, un esforç heroic que al capdavall va estavellar-se contra la superioritat numèrica dels exèrcits borbònics.

Però qui era aquesta Santa Eulàlia? La llegenda ens la situa com una noieta de tretze anys, professadora d’una fe cristiana inamovible i amb alguns miracles en el seu historial. Sent com era de Sarrià, va complir amb tots els requisits per a ser màrtir local, ja que en negar-se a abjurar de la seva fe va ser brutalment torturada pels romans. Encara a ciutat vella podem trobar una petita capella dedicada a la santa a la part de dalt de la Baixada de Santa Eulàlia, una baixada per on, segons explica la llegenda, van tirar a la jove dins d’un bidó ple de clau i vidres. Es clar que aquest només va ser un dels turments que va rebre la piadosa noieta, ja que per cada un dels seus 13 anyets, el pèrfid procònsol Dacià va empescar-se una tortura; així la noia va ser cremada amb oli, amb calç viva, la tancaren en una habitació plena de puces, li tallaren els pits i així seguiren fins que la van crucificar nua en una creu en forma d’aspa. Per fortuna la divina providència va intervenir i li va fer créixer al cabell per tal de tapar-li les vergonyes.

Baixada de Santa Eulàlia amb la capelleta. Foto Pere López / Wikipedia.

Amb tots aquests antecedents (molts semblants d’altra banda a la llegenda de Santa Eulàlia de Mèrida) és comprensible que els barcelonins la declaressin patrona de la ciutat. L’any 877 es van descobrir les despulles de la santa al lloc que avui ocupa Santa Maria del Mar i les van traslladar fins a la catedral on foren depositades i on encara les podem trobar tot i les múltiples transformacions que ha sofert el recinte. Els goigs de Santa Eulàlia reflecteixen la devoció que tenien els barcelonins per la seva patrona, especialment en els seus versicles més coneguts:

¡Santa Eularia gloriosa,
Vetllau pels barcelonins!

Però l’any 1687 la Verge de la Mercè va fer mèrits quan, després de les oportunes imprecacions, va aturar una plaga de llagostes que amenaçaven els camps i, per tant, la supervivència de la ciutat. Santa Eulàlia encara conserva, però, un cert pes en l’imaginari de la ciutat, ja sigui per l’abans mencionat pendó de Santa Eulàlia, la baixada que porta el seu nom o el més conegut: les tretze oques que hi ha al claustre de la catedral en record dels tretze anys i els tretze martiris de la la jove.

 Les supersticions diuen que la mala costum que té de ploure durant les festes de la Mercè son degudes a les llàgrimes de Santa Eulàlia, que plora per la desafecció soferta per part dels ciutadans d’aquest urbs que, avui, comença les festes en honor a la Verge de la Mercè.

Cripta de Santa Eulàlia a la Catedral. Bernard Gagnon / Wikipedia

Ruta Mededebebe de bodegues de barri.

Captura de pantalla 2013-09-04 a les 18.10.24

Si hi ha un moviment que mereix  la nostra total admiració, respecte i adhesió, aquest és el Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri (MeDeDeBeBé),una organització centrada a donar a conèixer el llegat dels actuals bodeguers de barrique, atrinxerats rere les seves barres venerables, resisteixen la invasió del disseny, la modernitat mal entesa, el turisme i la despersonalització general de la ciutat Comtal.

Les seves premisses són clares a l’hora d’admetre un establiment en el selecte club de les bodegues de barri: ha de ser un establiment de compra i consum de begudes espirituoses, amb una certa solera històrica que s’ha de reflectir en certs elements del mobiliari com les neveres amb portes de fusta i tiradors metàlics o les botes penjades amb la denominació i el preu del vi escrits amb guix. La barra hauria de ser de marbre, però per qüestions pragmàtiques s’accepta la fòrmica (mai, però l’alumini). En l’apartat gastronòmico-gourmet és important que ofereixin vermut de la casa, tapes tipus seitó, cap i pota, berberetxos o anxoves amb salsa casolana. No es demana comprometre la higiene, però una certa pàtina de solera històrica s’agraeix. No cal dir que tot plegat exclou bona part dels establiments de Barcelona orientats al vil servilisme turístic.

Ara, els del Moviment s’han decidit a utilitzar la plataforma de Spotsuite, i han creta la ‘Ruta MeDeDeBeBé de bodegues de Barri’ que ens permet no tant fer ruta per totes les bodegues proposades (n’hi ha  46 i seria contraproduent per a la salut mirar de fer-les totes), sinó per localitzar mitjançant la app Spotsuite quines son els establiments que queden més a la vora de la teva ubicació geogràfica i procedir a fer el got i la tapeta.

I per acabar de fer-vos una idea de quin peu calcen els admirats nois del MeDeDeBeBé, juntament amb els seus còmplices de En Ocasiones Veo Bares, han creat el el FLEA (Frente de Liberación de Enanitos Alcohólicos), una Croada que tindrà lloc el proper dia 28 de setembre per tal d’alliberar els enanitus que, degut a certs comportaments reprobables de la Blancaneus, s’han perdut (físcament i anímicament) per diverses bodegues i cal anar-los a rescatar. Per això convoquen a tothom a formar equips de sis eprsones per tal de perpetrar aquesta acció etilico-caritativa. Més informació a les webs dels dos moviments integrants de la croada.

Bodega

Apps i cultura

Foto finalistes concurs Apps&cultura

Foto finalistes concurs Apps&cultura

El passat 31 de juliol es va celebrar a la Virreina la final del concurs d’Aplicacions mòbils orientades al món de la cultura Apps&Cultura 13, concurs organitzat per la Direcció de Creativitat i Innovació de l’Institut de Cultura de Barcelona i AppCircus. Spotsuite, tot i no resultar guanyador, estava situat entre els deu finalistes d’entre les prop de 70 idees presentades a l’esdeveniment.

La ocasió va servir per una serie de reflexions al voltant de la relació entre la cultura i les aplicacions mòbils, una relació que de fet constitueix una connexió entre el fet cultural, els creadors, els espais, el temps i les persones o usuaris de les aplicacions.

La gent ja no és consumidora passiva de propostes culturals empaquetades pels experts o les institucions de torn, ja que el telèfon que portem a la butxaca constitueix una poderosa eina que ens permet no tant sols d’interactuar amb la cultura, sinó d’anar més enllà i ser-ne part constituent i activa, i en algunes ocasions, fins i tot demiúrgica. Perquè la bidireccionalitat, la possibilitat d’influir en un escenari des de la grada, les noves formes de cultura col·laborativa, la informació del passat projectada cap al futur, la creació de grups d’afinitat o la geolocalització esdevenen alguns del múltiples potencials que incorporen el món de la cultura a la revolució digital.

Una de els qüestions que va sorgir, però, va ser el fet que si bé les propostes d’apps culturals poden canviar la manera en la que s’emet, es construeix i es crea la cultura, és a dir, la radical democratització que permet del fet cultural, ara l’embut el trobem en un altre lloc: els canals de distribució de les aplicacions. Botigues com la app store (Apple) o la Play Store (Google) constitueixen autèntics forats negres per on obligadament s’ha de passar a la hora de distribuir i comercialitzar qualsevol aplicació. I si bé és cert que mitjançant aquestes botigues on-line podríem arribar a vendre per tot el planeta, el cert és que la seva deficient estructura invisibilitza qualsevol aplicació que no estigui situada entre les primeres dotzenes. I ja se sap que la cultura ni acostuma a tenir la mateixa popularitat que altres opcions lúdico-tecnològiques, ni la industria cultural té la capacitat -ni sovint els coneixements- per fer petar com cal la maquinaria del app màrqueting.

Per això, concursos com l’Apps&Cultura contribueixen poderosament a fer que, d’una banda, es puguin plantejar i valorar idees d’apps orientades a la cultura, i de l’altra banda aconseguir materialitzar i donar-les-hi una visibilitat molt difícil d’aconseguir en aquest món de brogit constant.

Segurament l’any que ve ja no ens presentarem a la propera edició de l’Apps&Cultura, però segur que el seguirem de ben a prop i, en la mesura de les nostres possibilitats, ens en farem ressò i contribuirem a a la seva difusió.

La nit de Sant Joan

S’acosta la nit de Sant Joan. Els tòpics ens obliguen a parlar de la nit del foc i de les reminiscències ancestrals, de quan ens movíem al ritme de les estacions. L’arribada de l’estiu no es cel·lebrava tant per seure a una terrassa per fruir de la cervesa fresca, les exuberàncies nòrdiques i les xancles dels modernets, sinó perquè ens guanyàvem el pa arrancant-lo d’aquella terra que s’entrelluca en els forats que els arbres fan a l’asfalt i l’estiu és època de collites i de superar les penuries hivernals.

I, es clar, la nit de sant Joan també ens obliga a recórrer a la nostàlgia, a rememorar les revetlles de quan érem petits, quan als barris de Barcelona famílies vingudes de tota la península s’aplegaven al voltant de les moltes fogueres que es podien trobar per totes les barriades de la ciutat, des del carrer de la Cera fins als descampats de Sant Martí. Els veïns hi havien aplegat mobles vells i tot tipus de matèries inflamables que ajudaven a fer net en aquells temps que no hi havien deixalleries. La regulació i les exigències de seguretat han acabat amb els focs de barri, una de les poques expressions de festa espontània i popular que reunia els heterogenis habitants de la ciutat. La dissolució dels vincles socials que configuraven els paisatges humans dels barris ha anat fent la resta. Ara tot és molt més controlat, i les escasses fogueres que hom pot contemplar per la ciutat compten amb totes les garanties de seguretat que requereix les disposicions vigents, distants i monòtones que ens emparen.

Foguera de Sant Joan

Colla de nois preparant la foguera de Sant Joan a Barcelona el 1923

I anant una mica més enrere, tant l’inefable Josep Pla com el volum IV de les Visions barcelonines de F. Curet, ens confirmen que els barcelonins de finals del s.XIX i principis del XX. tenien al costum de dividir-se a l’hora de festejar al revetlla: uns preferien el mar i els altres enfilaven cap a la muntanya. Entre els primers, els més afortunats solcaven la costa a bord de barqueta il·luminades amb fanalets, i els que no, se n’anaven fins a les Roques de Sant Beltran, a la Marbella, on els més agosarat feien un bany de mar. Després es dirigien a fer barrila a la Barceloneta, barri de mala nota i ple d’oportunitats lúdiques. Els que preferien la muntanya pujaven cap a Montjuïc on es dedicaven a fer els preceptius salts sobre les fogueres, menjar, beure i recollir herbes que, com tothom sap, en aquesta nit augmenten exponencialment les seves virtuts màgiques i guaridores. Es clar que també n’hi havia molts que preferien fer vetllades casolanes, lluny dels excessos de la plebs, traslladant la festa a la terrassa o gaudint del xivarri a través de les finestres obertes.

Sigui com sigui,  la nit de Sant Joan d’aquest 2013 tornaran a sonar les cançons de Sisa i el Gato Pérez, i els nens tornaran a tirar petards i piules,  indiferents a les reminiscències ancestrals i a les nostàlgies dels que tenim una edat.

Visteu els Ous com Ballen de la Ciutat Comtal

L’ou com balla és una tradició que té lloc a diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi, originada, sembla, a la Catedral de Barcelona. La cosa consisteix en buidar un ou mitjançant un petit orifici i, posteriorment, tapar el forat amb cera. L’ou, es col·loca sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. A més, la font es guarneix amb flors i fruites del temps primaveral. La tradició es remunta com a mínim al s. XVI, ja que es té constància de la seva presència al claustre de la Catedral, però el que no queda gaire clar és el significat de la mateixa.

Com que no trobàvem cap ruta que ens indiqués tots els indrets de la Capital catalana on veure aquest espectacle tan curiós, hem improvisat una ruta que ens permet agafar el nostre mòbil i, mitjançant la nostra app, anar buscant els punts on ballen els ous. Us convidem a fer aquesta ruta per aquests indrets que, de passada, és una excusa ideal per entrar en edificis que normalment son tancats al públic en general.

L'ou com balla

L’ou com balla