VIsita a la basílica de Santa Maria del Pi

Fa uns dies vam tenir l’honor d’assistir a la inauguració de les rutes guiades que es fan per l’interior de la basílica del Pí de Barcelona. Com a barcelonins sempre hem tingut la impressió que aquest temple quedava una mica eclipsat per la propera catedral i per les elegants línies de Santa María del Mar, però el cert és que la del Pí constitueix un excel·lent mostra del gòtic català i descobrir-ne els seus interiors és una experiència molt recomanable, especialment amb l’enfoc que s’en fa des de la la gent d’Ad Sentia, una iniciativa formada per gent vinculada a aquesta església i a la historia de l’art que té com a objectiu final recaptar diners per tal de restaurar el campanar.

La visita no passa per la típica successió de fets arquitectònics i històrics, sinó que ens presenta el temple com un espai de recolliment on les impressions sensorials tenen gran importància a la hora d’establir el ritual cristià. Després, una visita per les dependències privades ens permet descobrir alguns detalls i racons tancats al public força sorprenents. A nosaltres ens va intrigar bastant la vanitas de la rectoria, però aquest és un misteri que mirarem de resaldre més endavant.

El punt culminant de la visita, però, és la pujada al campanar –cal estar en una forma física raonable–, on pis a pis s’ens va desgranant la historia i les llegendes que envolten l’edifici per acabar a la zona de les campanes on l’Antònia ens recorda el toc del somatent que avisà la població del l’atac final el setembre de 1714. Però el darrer tram, i no farem spoilers, és el més espectacular, encara que si diem que la vista és espectacular tothom podrà entendre per on va la cosa.

Advertisements

Els Generals de 1714: Casanova, Moragues i Villarroel

diada11s

En aquesta ruta el que es proposa es veure i saber el que va passar el 1714, però fugint una mica del discurs convencional. És diferent ja que es presenta el 1714, però des dels fets més rellevants que van envoltar las grans generals del 1714 i això ens permet veure un altre punt de la história i al mateix temps coneixér millor els personatges que envolten el setge de Barcelona de 1714.

El primer dels generals que veurem serà Rafael de Casanova, per la importància de la seva figura i per tot el que l’envolta. De Rafael Casanova cal dir que es diuen moltes coses d’ell que no són del tot certes i és un personatge que s’ha mitificat massa. Un dels primers mites que cal desfer és que Rafael de Casanova no va morir defensant la ciutat de Barcelona, de fet només va ser ferit i això va fer que no estiguis present en la fase final del setge. El que si que és cert és que va el possible per salvar la ciutdania i per això un cop ferit va firmar la capitualicio de la ciutat, tot i que no va servir de gaire. El fet de que en el moment de ser ferit es retirés i no seguis lluitant va ser el que va permetre que se’l titllés de covard i traidor ja que tampoc va rebre una gran condemna per enfrentar-se a Felip V, cosa que Moragues no va poder evitar i això que no tenia el mateix carrec que Casanova.Tot i això a Casanova se’l considera el gran herori del setge de Barcelona de 1714 i de fet és un dels grans símbols del catalanisme. Però també cal saber que des del nacionalisme espanyol s’ha itentant dir que no era català sinó que era espanyol, per les paraules que va pronunciar quan defensava la ciutat de Barcelona: “Por nosotros y toda la nación española”. Realment no era ni català ni espanyol ja que les realitats nacionals, tal i com els entenem aviu en dia no van sorgir fins el segle XIX. Però com he dit Casaova és la gran fuigura del catalanisme i ara té més importància que mai, però en aquest blog i amb la ruta, veurem que també en podem tenir d’altres com  Moragues o Villarroel, dos grans generals del 1714, una mica desconeguts.

098_Monument_a_Rafael_de_Casanova,_ronda_de_Sant_Pere

Monument a Rafael de Casonava i és on es conmemora cada 11 de setembre

D’ells dos el que es coneix més és Villarroel, no només perque hi ha un carrer que es diu així, sinó perque gràcies al llibre de Victus d’Albert Sanchez Piñol, hem pogut lo important que va ser pel setge de Barcelona. Malauradament no hi ha cap monument per conmemorar la seva figrua, però si que a prop d’on es produir la última batalla on ell va lluitar hi ha el  Centre Cultural del Born. Villarroel no era català, sinó que era gallec i abans de’entrar a formar part de l’exèrcit austriacista havia estat a els tropes de Felip V, però al 1710 es posar a les ordres de Carles III. Tot i estar-hi poc temps va poder organitzar la defensa de la ciutat fins que va ser ferit, igual que Casanova. Aleshores es convoca un Consell de Guerra amb els consellers, per saber que fan i es partidari de capitular per no perjudicar als habitants de la ciutat, però Casanova i d’alters s’oposen i aleshores Villarroel decideix dimitir. Però l’11 de setembre té lloc un fort atac de les tropes borbóniques, que és el que fa replentajar-se de nou la proposta de la capitulació. Finalment es porta  terme, pensant que no hi haurà represalies, però els 25 caps més importants van ser empresonats. A Villarroel el van dur al Castell d’Alacant iel 1715 a la Corunya i finalment a Segovia on va morir. De els tres el que més va patir i que podria arribar a ser el màrtir de Catalunya, és: Moragues.

villaroel

Gravat del General Villarroel

Moragues no destaca per tenir una gran importància en el setge de 1714, però si que ho fa per la condemna que va rebre i per com va ser torturat, per això se’l pot considerar com el màrtir de Catalunya i és el que permet que tingui dos monuments que fan referència a aquest fet. Un el podem trobar a Pla de Palau a Barcelona (el bust del seu cap) i l’altre a Sant Hilari de Sacalm. El general Morgues decideix entrar a formar part dels vigatans quan Catalunya va ser invadida pels francesos ja que esta fart d’aquestes invasions. Això li causa un fort sentiment antifrancés que és el que el farà decantar-se pel bàndol de Carles III quan Felip V sigui nomenat rei d’Espanya. A inicis de 1707 va ser nomenat governador de Castellciutat i la seva missió era controlar l’entrada dels francesos per la zona de la Seu d’Urgell, però hi ha un fet que ho canviarà tot. El 1711 Carles III passa a ser emparador d’Àustria, fet que propicia el Tractat d’Utrecht de 1713, on anglesos, holandesos i austriacs trenquen l’aliança amb Catalunya ja que veuen que si Carles III controla Catalunya tindria tant o més poder que Felip V. Tot i aquest rèves, els catalans decideixen seguir lluitant contra els borbons, però Moragues el 1713 cedeix Castellciutat als borbons. Finalment arriba al setge de Barcelona. Un cop va acabar la Guerra es va retirar amb la família, però va ser recalamat pel capità general a Barcelona. Tot i els intents per fugir no ho va aconseguir i el 25 de març de 1715 va ser jutjat, torturat i mort de manera infame. Se’l va descalçar. el van vestir amb camisa de penitent i va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona fins arribar a Pla de Palau on va ser penjat i esquertarat. El cap de Moragues va ser posat en una gàbia de ferro que es va penjar a Portal de Mar i no va ser retirat fins el 1725 tot i les peticions de la víuda perque es retirés. I és precisament això el que es pot veure en el monument de Sant Hilari de Sacalm.

monument a Moragues

Monument a Moragues

No només veurem les virtuts dels generals sinó que també passarem per esecanris molt significatius pel 1714 i que al llarg dels anys han tingut varis usos com ara el parc de la Ciutadella, el Born o bé el Fossar de les Moreres.

En el Born recentment s’ha obert el públic les restes que es van torbar en el que era l’antic mercat i s’ha fet el que es diu el Centre Cultural del Born. En aquest centre cultural podem com era el Born en el 1714 i els efectes que va tenir la guerra del 1714 en la ciutat de Barcelona ja que hi podem veure, entre altres coses restes de bombes. També cal dir que el Born va patir canvis deguta a la construcció de la Ciutadella un cop va finalitzar la guerra i a més a la plaça del Bornet (actualment no existeix) és el lloc on consta que Villarroel va ser ferit

el born

Restes del Born al BCC

Un altre punt important de la ruta i que també es troba al Born, és el Fossar de les Moreres que es va utilitzar com a fossar comú. Cal dir que el fossar anteriormente havia sigut el cementiri de Santa Maria del Mar. L’antic cementiri es va utilitzar per enterrar els soldats. Però el 1775 el bisbe Climent inagura el cementiri del Poble Nou com a primer cementiri extramurs i d’aquesta manera s’eliminen els cementiris de la ciutat. Al ser destruit el cementiri del Poble Nou en les guerres napoleóniques, el fossar es va seguir utilitzant com a tal fins el 1819 que es decidir empedrar. Això va fer que quedes en el oblit fins el 1966. Porciles volia fer un projecte que consistia en destruir el pont que unia Santa Maria del Mar amb Pla de Palau i fer una plaça, però no es va dur a terme. El 1978 Òmium Cultural val que la plaça es transformi en un lloc per conmemorar la mémoria del 1714. Aleshores el 1981 l’ajuntament de Barcelona fa un pla per rehabilitar el barri de la Ribera i també accepta la proposta d’Òmium Cultural a més de voler recuperar el pont de Santa Maria del Mar. Aquest projecte al final no es fa i el 1989 es decideix fer el projecte de Carme Fiol que consiteix en fer una plaça de totxana vermella i rehabilitar les cases del voltant i és el que es pot veure acutlament. En el 2001 es construeix el memorial de guerra de 1714 i es transforma en el lloc on es commemora la Diada Nacional de Catalunya. El memorial consta d’un pebeter on hi ha na flama eterna ja que mai s’apaga i commemora els morts de 1714.

Fossar_de_les_moreres4

El Fossar de les Moreres

Per últim només ens queda el Parc del Ciutadella, però antigament va ser una gran fortalesa creada després del 1714 per evitar que tornés a haver-hi conflictes a la ciutat. Per tant era un edifici miltar que tenia una doble funció, defensa la ciutat de l’enemic extrior com d’ella mateixa. El projecte va ser ideat per  Joris Prosper Van Varboom que era una gran enginyer militar. Per dur a terme la seva construcció es va destruir part del barri de la Ribera ja que el conjunt estava rodejat per una gran esplanada. Es van enderrocar 38 carrers i els habitants van ser traslladats al Barri de la Barceloneta el 1753. L’ajuntament va demanar l’enderroc de la Ciutadella el 1794, però no es va dur a terme fins el 1868 quan té lloc el que es coneix amb el nom de la gloriosa. L’enderroc s’allarga fins el 1878 i es van consevar alguns edificis com la capella, el Palau del Governador i l’Arsenal que en el 1888 va ser el Palau Reial i des del 1979 és el Parlament de Catalunya. El projecte iniciat el 1872 es modifica el 1888 arrel de l’exposició Universal que és el que es pot veure acutalment, però sense algun del edificis que s’hi van instal·lar. Tot i així encara es conserva el Museu Martorell i el Castell dels Tres Dragons, fet per Doménech i  Muntaner que actualment és un dels pilars del Museu de Ciéncia Natural. Un cop finalitza l’expo es construiex el zoo de Barcelona i s’inagura el 1892. Però la Ciutadella destaca per la font de la Cascada feta per Fontsere i va comptar amb l’ajuda de Gaduí.

 

300px-Castell_Tres_Dragons

Castell dels Tres Dragons

ciutadellaCascada i llac central del Parc de la Ciutadella

 

Tots els noms de Barcelona

David Izquierdo. 324.cat

Barcelona ha tingut diversos nom al llarg de la seva historia: des dels pobladors ibers fins als fundadors romans, des dels exèrcits àrabs fins als guerrers francs, tots han anomenat la ciutat a la seva manera: Barkeno, Barcino, Madinat Barshiluna, Barchinona…

Tots els noms de Barcelona és una novel·la escrita pel periodista David Izquierdo, un llibre que ens endinsa a la historia de la ciutat a partir d’un misteriós i macabre descobriment arqueològic fet al Puig de l’Àguila (més conegut avui en dia com a Tibidabo). Un misteri que ve del passat i que portarà a un grup de personatges a recórrer les diferents èpoques que ha viscut la ciutat sota l’amenaça d’aquells que no volen que es descobreixi el secret que s’hi amaga.

Ara, amb aquest ruta Spotsuite, podem resseguir alguns dels escenaris que recorre la novel·la i entendrem la passió que David Izquierdo té per la història de la ciutat i com ha traslladat el seu coneixement a les pàgines del llibre per establir un interessantíssim diàleg entre ficció i realitat. Tant llegint el llibre com realitzant la ruta, descobrirem alguns racons i detalls sorprenents de la ciutat, sovint desconeguts per la majoria de barcelonins.

Una excel·lent manera de recordar el llibre per aquells que l’han llegit i un bon motiu per despertar al curiositat dels que encara no ho han fet.

Picasso i la Barcelona bohèmia

Picasso vist per Rusiñol

Picasso va forjar bona part de la seva fama a França, però aquella sòlida trajectòria artística va tenir els seus primers passos a la Barcelona del canvi de segle, una ciutat on l’adolescent Pablo Ruiz Picasso va arribar-hi el 1895 i, alternant diverses estades a Madrid i París, s’hi va estar fins el 1904, data en la que es traslladà definitivament a París.

A Barcelona, Picasso hi va trobar una ciutat en plena ebullició que s’expandia físicament absorbint els pobles de la plana i on les idees polítiques i estètiques corrien per tertúlies i cafès. Modernisme, catalanisme, impressionisme, wagnerisme i tants altres conceptes que el joveníssim Picasso va sentir, va viure i va contribuir a forjar en la seva ràpida evolució que va passar des de l’academicisme dels seus primers anys d’estudis a la Llotja, passant pel modernisme i fins a la etapa blava dels darrers mesos d’estada a Barcelona.

Però la ciutat va ser per Picasso la descoberta de la vida, del sexe, de l’amor i l’amistat. Algunes de les persones que va conèixer a les aules de la Llotja, als cafès o en algun dels estudis on va treballar van marcar-lo definitivament, gent com Manel Pallarès amb qui descobriria la vida nocturna i faria una mítica estada a Horta de Dant Joan; o Carles Casagemes amb qui realitzaria les primeres escapades a París i el suïcidi del qual va afectar profundament Picasso; o Jaume Sabartés, que anys després esdevindria el seu secretari personal i que seria la persona clau per a la fundació del Museu Picasso.

Amb aquest ruta Spotsuite podrem descobrir aquella Barcelona modernista que s’aplegava al voltant dels Quatre Gats i la seva santíssima Trinitat bohèmia formada per Casas, Rusiñol i Utrillo, aquella Barcelona de misèria i prostíbuls, aquella Barcelona que cercava el seu camí cap a la modernitat i que va marcar a Picasso fins al punt que anys més tard declararia que si París va ser la seva Universitat, Barcelona va ser la seva escola primaria.

El nou trasllat dels Encants

Som molts i els que vam entrar per primera vegada als Encants Vells de  la mà dels nostres pares, els que ens hem passat hores remenant per les paradetes a la recerca de res en concret, els que hi hem regirat les piles de llibres, els que n’hem sortit amb qualsevol andròmina prescindible sota el braç o els que esmorzàvem al bar Museo pel simple goig de gaudir de la fauna local. Fins i tot, a vegades, havíem contemplat la subhasta a duro matutina o la repassada que la excavadora feia per netejar la explanada de tots els estris que no s’havien venut i que els venedora havien abandonat a la seva sort.

Ara que ja s’ha consumat el trasllat dels Encants Vells a sota la flamant estructura de disseny que l’acollirà a partir d’ara (uns 57 milions ha costat el projecte),  potser és un bon moment per fer una mirada enrere i repassar els orígens no sempre coneguts d’aquest mercat d’arrels medievals que, com veurem, no es pas la primera vegada que es trasllada al llarg de la seva dilatada historia.

Els antecedents dels Encants els trobem al s.XIII, quan el jueus del Call feien comerç de roba usada a la Plaça Sant Jaume. Però a partir del 1396 aquest mercat primigeni va ser traslladat prop de la recentment edificada Llotja de Mar, al voltant d’un conjunt de voltes que s’emplaçaven si fa no fa a l’espai que avui ocupa la Plaça d’Antonio López, més coneguda per l’edifici de Correus que la presideix. Els Encants ocuparien  aquell lloc durant cinc-cents anys.

Originàriament, les voltes havien estat construïdes per tal acollir els mestres d’aixa i els boters que feien les botes per al comerç marítim del vi, però quan la línia de platja va retrocedir i l’activitat marítima es va desplaçar, aquell conjunt de voltes van passar a ser utilitzades com a espais de subhastes i com aixopluc de drapaires, llibreters de vell i altres oficis. De fet, el nom Encants ve del llatí ‘in quantum’ o de l’occità ‘en cant’, és a dir,  la venta a través de subhasta cantada que era un procediment habitual de liquidació de stocks procedents d’embargaments judicials, de comerços que havien fet fallida o de defuncions d’artesans i comerciants. Així el mot designava tant l’activitat com l’indret on s’efectuava, motiu pel qual aquelles voltes van passar a anomenar-se ‘Voltes dels Encants’

Segons els documents conservats, els encarregat d’anunciar a viva veu els objectes subhastats s’anomenaven ‘corredors de coll’. La seva feina consistia en enfilar-se sobre unes taules o bancs de fusta i, rodejats de rampoines, proclamar les virtuts de les seves mercaderies fins que algú s’emportava el lot. Sembla que eren pocs però ben avinguts, i amb el temps es van constituir en un gremi petit i ben organitzat que controlava totes les subhastes de la ciutat. En el terreny religiós, els corredors de Coll veneraven la figura de Sant Blai, sant que era invocat per guarir i prevenir les malalties de coll i el temut enrogallament que podia dificultar considerablement l’ofici de corejar mercaderies. Els documents també parlen dels ‘corredors d’orella’, potser intermediaris en transaccions importants i dels ‘corredors de bot’, dels que se’n desconeixen les funcions.

Els altres oficis que convivien sota les voltes eren els llibreters de vell, els matalassera, els cofrers, i els venedors de roba vella. Corredors i comerciants, junt amb els habitants de les parts superior de les voltes, constituïen a de les barriades més animades de la ciutat, amb gran quantitat de festes patronals associades als diferents oficis que hi convivien, un ambient singular i una mica canalla que acollia personatges populars i llegendes que es mereixen per si sols un altre article, com el Xato dels Encants o la historia del llibreter assassí.

Els Encants, però, també eren un mercat de reputació dubtosa la presència del qual incomodava les autoritats i les ments reformistes i ben pensants que a partir del s.XIX adoptaren les idees modernitzadores i higienistes que s’estenien per Europa. Aquella onada progressista va provocar transformacions de calat com l’enderrocament de muralles, el Pla Cerdà o la obertura de la Via Laietana. Així, amb motiu de la Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 van decretar el trasllat dels Encants als voltants del mercat de Sant Antoni on, des de feia uns anys ja s’hi havia traslladat els llibreters de vell que feien paradeta a la part alta de les Rambles i el Mercat de Bellcaire. Les Voltes dels Encants, junt amb el proper convent de Sant Sebastià, van ser enderrocades el 1908 amb l’obertura de la Via Laietana, encara que se’n poden observar alguns vestigis als porxos al Carrer del Consolat de Mar.

Vestigis de les voltes que es poden veure al C/ Consolat de Mar

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Aquell trasllat des del seu emplaçament se va generar nombroses queixes entre els comerciants ja que, aleshores, Sant Antoni era una zona poc poblada a les afores de la ciutat. De fet, el trasllat del mercat era una fórmula del consistori que volia, d’una banda, treure aquell mercat que veien com poc higiènic i antiquat del seu emplaçament de Ciutat Vella, i de l’altre animar barri de Sant Antoni, un lloc de nova creació derivat del Pla Cerdà i el seu Eixample. I és que tot i les crítiques constants de les autoritats, els Encants sempre van ser un mercat molt popular entre els barcelonins i la seva presencia atreia multituds. Tant és així que quan es va construir el mercat del Born, veien el poc èxit que tenia, es va arribar a proposar d’establir-hi els Encants pels voltants per tal de dinamitzar la zona i atraure públic.

De la època del trasllat cap a Sant Antoni se’n deriva la fusió o confusió entre els Encants procedents de les voltes del mateix nom i la Fira de Bellcaire. El mercat de Bellcaire en un primer moment es celebrava a la part alta de les Rambles i posteriorment havia estat traslladat prop de Sant Agustí i, després, a les afores de la ciutat, més o menys on avui hi torbem l’Arc del triomf. El seu nom segurament denota no tant una cosa ‘bella’, sinó un ‘vell’ prenormatiu, ja que s’hi comerciava amb estris vells i usats i estava fora de les regulacions gremials dels Encants. Com en el cas dels Encants,  la exposició Universal de 1888 va marcar el final del mercat en aquella ubicació i la fusió amb les Encants al voltant de Sant Antoni, tot i que els venedors d’un i altre banda no es podien ni veure, i van fer tot el possible per tal de mantenir les distancies. Encara avui podríem fer una certa distinció entre uns i altres, sent els venedors de lots del descampats els hereus dels Encants i les paradetes dels voltants descendents dels firaires de Bellcaire.

En tot cas, aquell exili des la ciutat vella cap a l’Eixample, va començar a marcar una transformació en el mercaderies que s’hi oferien, deixant enrere el sistema de subhastes per anar incorporant tot tipus de gènere de saldo, alhora que es multiplicava el nombre de paradistes. Les autoritats i les forces fàctiques de la ciutat no veien de bon ull aquell mercat que s’escampava de forma caòtica pels carrers al voltant de Sant Antoni, fora de cap regulació gremial o municipal, poc ordenat i poc higiènic, en definitiva, una mena de comerç anacrònic i poc adequat per a una ciutat amb ínfules europeistes com era Barcelona. Es proposaren solucions com fer un edifici a l’estil de l’Hôtel des Ventes de París, però al final el que es va anar gestant va ser una nova expulsió dels Encants i la fira de Bellcaire cap a la perifèria de la ciutat.

La excusa va venir el 1929 amb la Exposició Internacional de Barcelona. Si bé en un primer moment es van establir algunes estructures per mirar d’ordenar el caos al voltant del mercat de Sant Antoni com la construcció d’una marquesina, les autoritats van començar a pressionar per tal que els paradistes es traslladessin a la Plaça de les Glòries, un espai anomenat ‘Camp del Sidral’ que encara no havia estat urbanitzat i que reunia unes condicions molt precàries per a l’establiment del mercat, una provisionalitat que ha subsistit fins avui en dia. El trasllat va ser lent, amb múltiples resistències, i de fet no va ser fins el 1950 que definitivament es va prohibir la venta d’objectes usats als voltants de Sant Antoni. Tot i així una part dels Encants encara es va quedar al voltant de Sant Antoni, donant lloc a la fira de llibres de vell que s’hi celebra cada diumenge sota la marquesina que rodeja el mercat.

Llibreters de vell als voltants del mercat de Sant ANtoni

El mercat dels Encants, ja establert a les Glories, no va deixar mai  de tenir aquell to que desagradava a les autoritats en tant que s’hi va seguir congregant un comerç bigarrat i d’extraradi, un indret on les males llengües asseguraven que s’hi podien comprar tot tipus d’objectes de procedència dubtosa i un maldecap per a la guàrdia urbana que maldava per prohibir el comerç ambulant dins del mateix mercat o l’anomenat ‘mercat de la misèria’ que els rodamóns improvisaven pels voltants del mercat oferint tota mena d’objectes rescatats del contenidors de brossa. Encara el 1931 un grup de paradistes va promoure la creació d’unes galeries comercials a la cruïlla de València i Dos de Maig que s’anomenaren ‘Encants Nous’, motiu pel qual els paradistes del descampat de Glòries passaren a anomenar-se ‘Encants Vells’ per contraposició, denominació que encara mantenen i que comporta una certa dificultat quan hom vol referir-se al nou projecte dels Encants que, sovint, és denominat amb l’oxímoron de ‘Nous Encants Vells’. Avui en dia les galeries dels Encants Nous s’esllangueixen sense pena ni gloria, cada cop més allunyades dels seus orígens.

Aspecte dels Encants a mitjans del segle passat

Enguant una altra vegada el zel reguladora de les autoritats ha mirat de posar disseny i ordre sobre el Mercat dels Encants, i ara falta veure si públic i paradistes acaben desnaturalitzant-se o conserven mutatus mutandis el caràcter popular i genuí que ha caracteritzat els set-cents anys d’història del mercat.

 

Per saber-ne més podeu mirar aquests magnífics vídeos elaborats per Mercats de Barcelona amb la col·laboració de Manel Guàrdia i el Taller d’Història del Clot- Camp de l’Arpa.

Santa Eularia gloriosa

Ara que comencen les festes de la Mercè, és moment de recordar l’altra patrona de la ciutat: Santa Eulàlia, que fins el s.XVII va ser la patrona de la ciutat de Barcelona. De fet, les cròniques dels esdeveniments bèl·lics del 1714 ens parlen encara de la fe que els ciutadans li tenien en forma de pendó, concretament del pendó de santa Eulàlia, que s’invocava quan al ciutat corria perill. Al voltant d’aquesta bandera es va produir un dels darrers i desesperats contraatacs que reuní les delmades forces que encara resistien per mirar de recuperar el baluard de Sant Pere, un esforç heroic que al capdavall va estavellar-se contra la superioritat numèrica dels exèrcits borbònics.

Però qui era aquesta Santa Eulàlia? La llegenda ens la situa com una noieta de tretze anys, professadora d’una fe cristiana inamovible i amb alguns miracles en el seu historial. Sent com era de Sarrià, va complir amb tots els requisits per a ser màrtir local, ja que en negar-se a abjurar de la seva fe va ser brutalment torturada pels romans. Encara a ciutat vella podem trobar una petita capella dedicada a la santa a la part de dalt de la Baixada de Santa Eulàlia, una baixada per on, segons explica la llegenda, van tirar a la jove dins d’un bidó ple de clau i vidres. Es clar que aquest només va ser un dels turments que va rebre la piadosa noieta, ja que per cada un dels seus 13 anyets, el pèrfid procònsol Dacià va empescar-se una tortura; així la noia va ser cremada amb oli, amb calç viva, la tancaren en una habitació plena de puces, li tallaren els pits i així seguiren fins que la van crucificar nua en una creu en forma d’aspa. Per fortuna la divina providència va intervenir i li va fer créixer al cabell per tal de tapar-li les vergonyes.

Baixada de Santa Eulàlia amb la capelleta. Foto Pere López / Wikipedia.

Amb tots aquests antecedents (molts semblants d’altra banda a la llegenda de Santa Eulàlia de Mèrida) és comprensible que els barcelonins la declaressin patrona de la ciutat. L’any 877 es van descobrir les despulles de la santa al lloc que avui ocupa Santa Maria del Mar i les van traslladar fins a la catedral on foren depositades i on encara les podem trobar tot i les múltiples transformacions que ha sofert el recinte. Els goigs de Santa Eulàlia reflecteixen la devoció que tenien els barcelonins per la seva patrona, especialment en els seus versicles més coneguts:

¡Santa Eularia gloriosa,
Vetllau pels barcelonins!

Però l’any 1687 la Verge de la Mercè va fer mèrits quan, després de les oportunes imprecacions, va aturar una plaga de llagostes que amenaçaven els camps i, per tant, la supervivència de la ciutat. Santa Eulàlia encara conserva, però, un cert pes en l’imaginari de la ciutat, ja sigui per l’abans mencionat pendó de Santa Eulàlia, la baixada que porta el seu nom o el més conegut: les tretze oques que hi ha al claustre de la catedral en record dels tretze anys i els tretze martiris de la la jove.

 Les supersticions diuen que la mala costum que té de ploure durant les festes de la Mercè son degudes a les llàgrimes de Santa Eulàlia, que plora per la desafecció soferta per part dels ciutadans d’aquest urbs que, avui, comença les festes en honor a la Verge de la Mercè.

Cripta de Santa Eulàlia a la Catedral. Bernard Gagnon / Wikipedia

Visteu els Ous com Ballen de la Ciutat Comtal

L’ou com balla és una tradició que té lloc a diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi, originada, sembla, a la Catedral de Barcelona. La cosa consisteix en buidar un ou mitjançant un petit orifici i, posteriorment, tapar el forat amb cera. L’ou, es col·loca sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. A més, la font es guarneix amb flors i fruites del temps primaveral. La tradició es remunta com a mínim al s. XVI, ja que es té constància de la seva presència al claustre de la Catedral, però el que no queda gaire clar és el significat de la mateixa.

Com que no trobàvem cap ruta que ens indiqués tots els indrets de la Capital catalana on veure aquest espectacle tan curiós, hem improvisat una ruta que ens permet agafar el nostre mòbil i, mitjançant la nostra app, anar buscant els punts on ballen els ous. Us convidem a fer aquesta ruta per aquests indrets que, de passada, és una excusa ideal per entrar en edificis que normalment son tancats al públic en general.

L'ou com balla

L’ou com balla