El nou trasllat dels Encants

Som molts i els que vam entrar per primera vegada als Encants Vells de  la mà dels nostres pares, els que ens hem passat hores remenant per les paradetes a la recerca de res en concret, els que hi hem regirat les piles de llibres, els que n’hem sortit amb qualsevol andròmina prescindible sota el braç o els que esmorzàvem al bar Museo pel simple goig de gaudir de la fauna local. Fins i tot, a vegades, havíem contemplat la subhasta a duro matutina o la repassada que la excavadora feia per netejar la explanada de tots els estris que no s’havien venut i que els venedora havien abandonat a la seva sort.

Ara que ja s’ha consumat el trasllat dels Encants Vells a sota la flamant estructura de disseny que l’acollirà a partir d’ara (uns 57 milions ha costat el projecte),  potser és un bon moment per fer una mirada enrere i repassar els orígens no sempre coneguts d’aquest mercat d’arrels medievals que, com veurem, no es pas la primera vegada que es trasllada al llarg de la seva dilatada historia.

Els antecedents dels Encants els trobem al s.XIII, quan el jueus del Call feien comerç de roba usada a la Plaça Sant Jaume. Però a partir del 1396 aquest mercat primigeni va ser traslladat prop de la recentment edificada Llotja de Mar, al voltant d’un conjunt de voltes que s’emplaçaven si fa no fa a l’espai que avui ocupa la Plaça d’Antonio López, més coneguda per l’edifici de Correus que la presideix. Els Encants ocuparien  aquell lloc durant cinc-cents anys.

Originàriament, les voltes havien estat construïdes per tal acollir els mestres d’aixa i els boters que feien les botes per al comerç marítim del vi, però quan la línia de platja va retrocedir i l’activitat marítima es va desplaçar, aquell conjunt de voltes van passar a ser utilitzades com a espais de subhastes i com aixopluc de drapaires, llibreters de vell i altres oficis. De fet, el nom Encants ve del llatí ‘in quantum’ o de l’occità ‘en cant’, és a dir,  la venta a través de subhasta cantada que era un procediment habitual de liquidació de stocks procedents d’embargaments judicials, de comerços que havien fet fallida o de defuncions d’artesans i comerciants. Així el mot designava tant l’activitat com l’indret on s’efectuava, motiu pel qual aquelles voltes van passar a anomenar-se ‘Voltes dels Encants’

Segons els documents conservats, els encarregat d’anunciar a viva veu els objectes subhastats s’anomenaven ‘corredors de coll’. La seva feina consistia en enfilar-se sobre unes taules o bancs de fusta i, rodejats de rampoines, proclamar les virtuts de les seves mercaderies fins que algú s’emportava el lot. Sembla que eren pocs però ben avinguts, i amb el temps es van constituir en un gremi petit i ben organitzat que controlava totes les subhastes de la ciutat. En el terreny religiós, els corredors de Coll veneraven la figura de Sant Blai, sant que era invocat per guarir i prevenir les malalties de coll i el temut enrogallament que podia dificultar considerablement l’ofici de corejar mercaderies. Els documents també parlen dels ‘corredors d’orella’, potser intermediaris en transaccions importants i dels ‘corredors de bot’, dels que se’n desconeixen les funcions.

Els altres oficis que convivien sota les voltes eren els llibreters de vell, els matalassera, els cofrers, i els venedors de roba vella. Corredors i comerciants, junt amb els habitants de les parts superior de les voltes, constituïen a de les barriades més animades de la ciutat, amb gran quantitat de festes patronals associades als diferents oficis que hi convivien, un ambient singular i una mica canalla que acollia personatges populars i llegendes que es mereixen per si sols un altre article, com el Xato dels Encants o la historia del llibreter assassí.

Els Encants, però, també eren un mercat de reputació dubtosa la presència del qual incomodava les autoritats i les ments reformistes i ben pensants que a partir del s.XIX adoptaren les idees modernitzadores i higienistes que s’estenien per Europa. Aquella onada progressista va provocar transformacions de calat com l’enderrocament de muralles, el Pla Cerdà o la obertura de la Via Laietana. Així, amb motiu de la Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 van decretar el trasllat dels Encants als voltants del mercat de Sant Antoni on, des de feia uns anys ja s’hi havia traslladat els llibreters de vell que feien paradeta a la part alta de les Rambles i el Mercat de Bellcaire. Les Voltes dels Encants, junt amb el proper convent de Sant Sebastià, van ser enderrocades el 1908 amb l’obertura de la Via Laietana, encara que se’n poden observar alguns vestigis als porxos al Carrer del Consolat de Mar.

Vestigis de les voltes que es poden veure al C/ Consolat de Mar

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Aquell trasllat des del seu emplaçament se va generar nombroses queixes entre els comerciants ja que, aleshores, Sant Antoni era una zona poc poblada a les afores de la ciutat. De fet, el trasllat del mercat era una fórmula del consistori que volia, d’una banda, treure aquell mercat que veien com poc higiènic i antiquat del seu emplaçament de Ciutat Vella, i de l’altre animar barri de Sant Antoni, un lloc de nova creació derivat del Pla Cerdà i el seu Eixample. I és que tot i les crítiques constants de les autoritats, els Encants sempre van ser un mercat molt popular entre els barcelonins i la seva presencia atreia multituds. Tant és així que quan es va construir el mercat del Born, veien el poc èxit que tenia, es va arribar a proposar d’establir-hi els Encants pels voltants per tal de dinamitzar la zona i atraure públic.

De la època del trasllat cap a Sant Antoni se’n deriva la fusió o confusió entre els Encants procedents de les voltes del mateix nom i la Fira de Bellcaire. El mercat de Bellcaire en un primer moment es celebrava a la part alta de les Rambles i posteriorment havia estat traslladat prop de Sant Agustí i, després, a les afores de la ciutat, més o menys on avui hi torbem l’Arc del triomf. El seu nom segurament denota no tant una cosa ‘bella’, sinó un ‘vell’ prenormatiu, ja que s’hi comerciava amb estris vells i usats i estava fora de les regulacions gremials dels Encants. Com en el cas dels Encants,  la exposició Universal de 1888 va marcar el final del mercat en aquella ubicació i la fusió amb les Encants al voltant de Sant Antoni, tot i que els venedors d’un i altre banda no es podien ni veure, i van fer tot el possible per tal de mantenir les distancies. Encara avui podríem fer una certa distinció entre uns i altres, sent els venedors de lots del descampats els hereus dels Encants i les paradetes dels voltants descendents dels firaires de Bellcaire.

En tot cas, aquell exili des la ciutat vella cap a l’Eixample, va començar a marcar una transformació en el mercaderies que s’hi oferien, deixant enrere el sistema de subhastes per anar incorporant tot tipus de gènere de saldo, alhora que es multiplicava el nombre de paradistes. Les autoritats i les forces fàctiques de la ciutat no veien de bon ull aquell mercat que s’escampava de forma caòtica pels carrers al voltant de Sant Antoni, fora de cap regulació gremial o municipal, poc ordenat i poc higiènic, en definitiva, una mena de comerç anacrònic i poc adequat per a una ciutat amb ínfules europeistes com era Barcelona. Es proposaren solucions com fer un edifici a l’estil de l’Hôtel des Ventes de París, però al final el que es va anar gestant va ser una nova expulsió dels Encants i la fira de Bellcaire cap a la perifèria de la ciutat.

La excusa va venir el 1929 amb la Exposició Internacional de Barcelona. Si bé en un primer moment es van establir algunes estructures per mirar d’ordenar el caos al voltant del mercat de Sant Antoni com la construcció d’una marquesina, les autoritats van començar a pressionar per tal que els paradistes es traslladessin a la Plaça de les Glòries, un espai anomenat ‘Camp del Sidral’ que encara no havia estat urbanitzat i que reunia unes condicions molt precàries per a l’establiment del mercat, una provisionalitat que ha subsistit fins avui en dia. El trasllat va ser lent, amb múltiples resistències, i de fet no va ser fins el 1950 que definitivament es va prohibir la venta d’objectes usats als voltants de Sant Antoni. Tot i així una part dels Encants encara es va quedar al voltant de Sant Antoni, donant lloc a la fira de llibres de vell que s’hi celebra cada diumenge sota la marquesina que rodeja el mercat.

Llibreters de vell als voltants del mercat de Sant ANtoni

El mercat dels Encants, ja establert a les Glories, no va deixar mai  de tenir aquell to que desagradava a les autoritats en tant que s’hi va seguir congregant un comerç bigarrat i d’extraradi, un indret on les males llengües asseguraven que s’hi podien comprar tot tipus d’objectes de procedència dubtosa i un maldecap per a la guàrdia urbana que maldava per prohibir el comerç ambulant dins del mateix mercat o l’anomenat ‘mercat de la misèria’ que els rodamóns improvisaven pels voltants del mercat oferint tota mena d’objectes rescatats del contenidors de brossa. Encara el 1931 un grup de paradistes va promoure la creació d’unes galeries comercials a la cruïlla de València i Dos de Maig que s’anomenaren ‘Encants Nous’, motiu pel qual els paradistes del descampat de Glòries passaren a anomenar-se ‘Encants Vells’ per contraposició, denominació que encara mantenen i que comporta una certa dificultat quan hom vol referir-se al nou projecte dels Encants que, sovint, és denominat amb l’oxímoron de ‘Nous Encants Vells’. Avui en dia les galeries dels Encants Nous s’esllangueixen sense pena ni gloria, cada cop més allunyades dels seus orígens.

Aspecte dels Encants a mitjans del segle passat

Enguant una altra vegada el zel reguladora de les autoritats ha mirat de posar disseny i ordre sobre el Mercat dels Encants, i ara falta veure si públic i paradistes acaben desnaturalitzant-se o conserven mutatus mutandis el caràcter popular i genuí que ha caracteritzat els set-cents anys d’història del mercat.

 

Per saber-ne més podeu mirar aquests magnífics vídeos elaborats per Mercats de Barcelona amb la col·laboració de Manel Guàrdia i el Taller d’Història del Clot- Camp de l’Arpa.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s