La nit de Sant Joan

S’acosta la nit de Sant Joan. Els tòpics ens obliguen a parlar de la nit del foc i de les reminiscències ancestrals, de quan ens movíem al ritme de les estacions. L’arribada de l’estiu no es cel·lebrava tant per seure a una terrassa per fruir de la cervesa fresca, les exuberàncies nòrdiques i les xancles dels modernets, sinó perquè ens guanyàvem el pa arrancant-lo d’aquella terra que s’entrelluca en els forats que els arbres fan a l’asfalt i l’estiu és època de collites i de superar les penuries hivernals.

I, es clar, la nit de sant Joan també ens obliga a recórrer a la nostàlgia, a rememorar les revetlles de quan érem petits, quan als barris de Barcelona famílies vingudes de tota la península s’aplegaven al voltant de les moltes fogueres que es podien trobar per totes les barriades de la ciutat, des del carrer de la Cera fins als descampats de Sant Martí. Els veïns hi havien aplegat mobles vells i tot tipus de matèries inflamables que ajudaven a fer net en aquells temps que no hi havien deixalleries. La regulació i les exigències de seguretat han acabat amb els focs de barri, una de les poques expressions de festa espontània i popular que reunia els heterogenis habitants de la ciutat. La dissolució dels vincles socials que configuraven els paisatges humans dels barris ha anat fent la resta. Ara tot és molt més controlat, i les escasses fogueres que hom pot contemplar per la ciutat compten amb totes les garanties de seguretat que requereix les disposicions vigents, distants i monòtones que ens emparen.

Foguera de Sant Joan

Colla de nois preparant la foguera de Sant Joan a Barcelona el 1923

I anant una mica més enrere, tant l’inefable Josep Pla com el volum IV de les Visions barcelonines de F. Curet, ens confirmen que els barcelonins de finals del s.XIX i principis del XX. tenien al costum de dividir-se a l’hora de festejar al revetlla: uns preferien el mar i els altres enfilaven cap a la muntanya. Entre els primers, els més afortunats solcaven la costa a bord de barqueta il·luminades amb fanalets, i els que no, se n’anaven fins a les Roques de Sant Beltran, a la Marbella, on els més agosarat feien un bany de mar. Després es dirigien a fer barrila a la Barceloneta, barri de mala nota i ple d’oportunitats lúdiques. Els que preferien la muntanya pujaven cap a Montjuïc on es dedicaven a fer els preceptius salts sobre les fogueres, menjar, beure i recollir herbes que, com tothom sap, en aquesta nit augmenten exponencialment les seves virtuts màgiques i guaridores. Es clar que també n’hi havia molts que preferien fer vetllades casolanes, lluny dels excessos de la plebs, traslladant la festa a la terrassa o gaudint del xivarri a través de les finestres obertes.

Sigui com sigui,  la nit de Sant Joan d’aquest 2013 tornaran a sonar les cançons de Sisa i el Gato Pérez, i els nens tornaran a tirar petards i piules,  indiferents a les reminiscències ancestrals i a les nostàlgies dels que tenim una edat.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s