La estrella distante de Bolaño

IMG_2227

Ayer , en el marco del festival Kosmópolis, Barcelona celebró el más que merecido homenaje y reconocimiento a Roberto Bolaño, cuando hace diez años que una enfermedad lo arrebató. Un homenaje que no es baladí, ya que más allá de los círculos moderadamente literatos, no todo el mundo conoce a Roberto Bolaño, aunque su legión de lectores y el grueso de la crítica lo reconoce como un clásico de la literatura en lengua castellana comparable a Borges o Cortazar. En el homenaje intervino su buen amigo A.G. Porta, su editor de poesía, el gran Jaume Vallcorba y el editor por excelencia de Bolaño, Jorge Herralde.

Una de las ideas que surgieron en el debate, fue que las obras en prosa de Bolaño no se pueden contemplar como piezas aisladas, sino que deben ser contempladas en su conjunto; al fín y al cabo –apuntó Vallcorba–, Bolaño era un poeta y como tal se reconocía, y pese a que todos los presentes estuvieron de acuerdo en que el escritor  –muy a su pesar, imaginamos– era mejor prosista que poeta, sin ser poeta no habría conseguido trabajar la prosa de la manera en que la trabajó. Además, la obra de Bolaño está intrínsecamente ligada a su biografía y a sus geografías y una de las mejores aproximaciones  que tenemos a sus vicisitudes vitales es a partir de los retazos de ella que se desparraman por su párrafos.

Un buen ejercicio consiste en seguir las huellas literarias del alter ego de Bolaño, el ‘detective’ Arturo Belano. Lo encontramos en el cuento Detectives (Llamadas telefónicas, ed. Anagrama) en el que el el protagonista escapa de la cárcel chilena gracias a la ayúda de un amigo de infancia metido a policía a las órdenes de Pinochet. Lo encontramos también en el cuento El Gusano del mismo libro, con un joven Belano robando libros por las librerías de del DF. Más adelante, en la célebre novela Los detectives salvajes, Belano nos aparece relacionándose con poetas y outsiders del DF y, después, emigrando a Barcelona donde acaba trabajando de vigilante de un cámping de la Castelldefels.

No es que Belano se corresponda biográficament con su autor, pero lo que està claro es que un gran fabulador como Bolaño extraía sus sus historia a partir de la materia que le proporcionaba su realidad, sin artificios, sin necesidad de seguir el esquema clásico de una novela. Las historias avanzan, se entrelazan (o no), adoptan diferentes puntos de vista, diferentes narradores sin necesidad de héroes, de desenlaces ni final feliz. Así, Belano le permite incrustar experiencias pròpias en la ficción, sin necesidad de caer en la autobiografía que, al fín y al cabo, no deja de ser una ficción disfrazada de objetividad.

Bolaño, efectivamente acabó trabajando en un camping de Castelldefels llamado la Estrella de Mar. Había emigrado de México en 1977 para reunirse con su madre que residía en Barcelona. Instalado en la calle Tallers trabaja en diferentes oficios, entre ellos la vigilancia del cámping, y escribe compulsivamente en sus ratos libres. Tras una temporada residiendo en Girona, Bolaño se casa y la joven pareja se establece definitivamente en Blanes, donde el escritor trabaja en la tienda de bisuteria de su madre. Seguirá escribiendo y consigue publicar alginas obras que, según reocncocí Herralde, tuvieron exiguas ventas aunque una buena acogida entre la crítica. Y en 1998 publica Los Detectives Salvajes y su estrella literaria empieza a brillar.

A partir de entonces sigue escribiendo diversas novelas y obras de narrativa breve que publica su editor y amigo Jorge Herralde , una carrera literaria que empieza a estar trufada de reconocimientos y premios, pero es entonces cuando se le diagnostica una enfermedad hepática irreversible. Ante la urgencia del hecho, Bolaño escribe. Escribe mucho para dejar casi terminada su última obra, la monumental novela 2666. En realidad eran cinco libros que deberían ser publicados sucesivamente para asegurar la manutención de su esposa e hijos, finalmente editores y curadores optaron por unificarlos en un solo volumen. 2666 fue el colofón que llevó la estrella de Bolaño más allá del mundo hispanohablante, y algunos lo consideraron la primera obra clásica del s.XXI. Leer este testamento literario de Bolaño, además de un placer literario, es entender hasta donde había llegado su capacidad narrativa y sospechar hasta dónde podía haber llegado.

Ahora se puede visitar parte de su legado intelectual y vital en la exposición que le ha dedicado el CCCB de Barcelona, en el que tenemos la suerte casi inédita de contemplar la forja de un clásico, quizás el último autor clásico con el que los catalanes hemos tenido la ignorada suerte de compartir espacio, anhelos y referentes.

 

 

Advertisements

Pere de Son Gall o l’orígen de l’helicòpter

De petit tothom, o quasi tothom, ha tingut la pensada d’agafar un ventilador i construir-se un helicòpter. A primera vista sembla que, bàsicament, un helicopter és un ventilador amb una cabina enganxada a la part de sota. Però quan hom es va fent gran, comença a descobrir que les coses són una mica més complexes, i que hi ha certs aspectes tècnics que segurament cal tenir en compte per tal de garantir l’èxit de l’experiment.

Una de les primeres evidències és la deficient aerodinàmica del ventilador, ja que les pales d’un helicopter fan les funcions pròpies de les ales d’un avió: la forma del perfil semiconvex fa que quan travessa l’aire es creï una pressió negativa a la part superior que l’empeny enlaire. Per tant com més de pressa va l’avió, més sustentació té. En el cas de les pales de l’helicòpter, en comptes de projectar les ales endavant, el que fem és fer-les girar al voltant d’un eix, provocant el mateix efecte de pas d’aire i d’elevació que permet que l’aparell s’enlairi.

Proto-helicòpter dissenyat per Leonardo da Vinci

Amb aquesta idea molts inventors han provat de fabricar una màquina voladora, entre ells, com sempre, l’inefable Leonardo Da Vinci, que va dissenyar una de les seves màquines que ja apuntava cap al que un dia coneixeríem amb el nom d’helicòpter. Però no va ser fins a principis del s. XX que van aparèixer els primers aparells voladors realment operatius d’ales giratories.

És conegut i reconegut que Juan de la Cierva ha passat als llibres d’història com a l’inventor de l’autogir, el precedent més immediat dels moderns helicòpters. L’autogir és un aparell que presenta unes certes peculiaritats: el rotor gira lliure (no està conectat a cap motor) i l’aire necessari per a fer-lo girar el crea el deplaçament produït per un motor i una hèlix d’avió convencionals. A més, el rotor disposa d’una articulació que el fa més, i tant és així que els helicòpters van poder aparèixer gràcies a aquesta innovació.

Però fou realment Juan de La Cierva l’inventor de l’autogir? Ja se sap que els invents no són cosa d’un sol home, i que el primer que salta a la fama a vegades no és el primer en arribar-hi. A Llucmajor, Mallorca, això ho tenen clar. Allà va viure un dels il·luminats que va contribuir des de terres balears a la historia dels pioners de l’aeronàutica i que alguns opinen que va ser el vertader inventor de l’antecessor dels helicòpters.

De família pagesa, Pere Sastre Obrador, més conegut com en Pere de Son Gall, va poder trepitjar poc la escola per motius econòmics, però sempre va manifestar una abrandada passió pels números i la mecànica. Així, es va matricular a l’Instituto Politécnico tot compaginant la seva formació amb les feixugues tasques agropecuàries de la seva finca.

En plena ebullició de les invencions aeronàutiques, en Pere de Son Gall va obsesionar-se en dissenyar un aparell volador que no requerís espai per la seu enlairament i aterratge. Així, entre el 1919 i le 1920) va començar la seva frenètica tasca de calcular, dissenyar i dibuixar el prototip d’un aparell que va ser batejat amb el nom cometagiroavión. Sembla que amb el projecte el·laborat, Pere de Son Gall va enviar la proposta al govern espanyol per tal que li financiesin un projecte que, segons la seva opinió, podia aportar moltes avantatges estratègiques en el terreny militar. Però el govern no va fer cas de la proposta d’aquell pagès mallorquí i, tot empararant-se en la Reial Ordre del 19 de novembre de1897 per la qual no s’admetien propostes signades per autors sense una carrera, van rebutjar una ideia a la que no hi van veure cap aplicació pràctica.

Cometagiroavió d'en Pere de Son Gall (restaurat)

Cometagiroavió d’en Pere de Son Gall (restaurat)

Va ser aleshores, el 1920, quan De la Cierva va patentar el seu aparell, l’autogir. Alguns estudiosos de la matèria assenyalen algunes notables coincidències en aquest afer. La primera és que en aquell peròde el pare de De la Cierva (Juan de la Cierva y Peñafiel) ocupava el càrrec de ministre de la Guerra, cartera a la qual el llucmajorer va remetre el projecte. La segona és que De la Cierva es va afanyar a patentar el seu projecte molt abans de tenir-ne el prototip llest i testejat, i no va ser fins el 1923 després que va aconseguir un aparell funcional. L’anomenat model c4.

La_Cierva_C-6

Model C6 de l’autogiro de De la Cierva

Ja hem dit que els invents sorgeixen en un context determinat, fruit de l’acumulació. L’autogiro de De la Cierva era un avió amb un eix d’hèlixs no conectat amb el motor, sinó que gira lliurement per acció de l’aire i quan agafa velocitat permet fer l’efecte d’elevació. És per això que l’autogir no permet fer un enlairament horitzontal. L’invent de Pere de Son Gall tenia dues categories d’hèlices connectades al motor: unes per al moviment en sentit vertical, i unes altres per a l’horitzontal, fet que havia de permetre l’enlairament veritcal i el posterior desplaçament. Les pales que permeten el moviment vertical eren dos jocs que giraven en sentit contrari l’un de l’altre, cosa que permet anular l’efecte de rotació que molts helicòpters moderns anul·len amb el rotor de cua. Així les coses, podem concloure que els dos compartien un principi que, d’altra banda, ja es coneixia en la física aeronàutica, i que si bé és cert que De la Cierva podia haver-se inspirat en la proposta de Pere de Son Gall, ambdós aparell tenen divergències importants en la seva concepció que no permeten parlar de plagi absolut.

En Pere de Son Gall va acabar obsessionat i arruïnat pel seu projecte amb el malnom del “Quixot de l’engranatge” que els seus paisans li van atorgar. Mai va arribar a trobar cap subvenció ni de l’estat ni de ningú, i el seu prototip fet amb tubs de bicicleta i un motor vell mai va aixecar el vol. Frustrat i sol, va morir l’any 1965, quan l’exèrcit nord-americà ja era a punt per llançar la seva flota d’helicòpters sobre les selves vietnamites.

Helicopters a Vietnam del Sud

Helicopters d’assalt de l’exèrcit nord.-americà estacionats a la República sud-vietnamita el 1969