Ramon Llull i el Noble de la Rosa

Algunes fonts dels segles XVI i XVII ens expliquen la circulació al s.XV d’unes preuades monedes d’or anomenades Rose Noble o ‘Nobles de la Rosa’ en la seva traducció catalana. Els Nobles foren de les primeres peces d’or que es van encunyar a Anglaterra però, segons aquests autors, el més sorprenent és una part de les monedes van ser encunyades amb or produït de forma alquímica per Ramón Llull a la Torre de Londres. Degut al seu especial origen, s’atribuïa a aquestes monedes poders màgics i d’amulets protectors fet que les feia molt apreciades, especialment entre els soldats anglesos.

La llegenda ens explica que el 1312 Ramon Llull va viatjar a Londres per convèncer el rei que li facilités suport logístic i financer per emprendre una nova creuada, però la resposta del rei va ser negativa al·legant manca de recursos econòmics. Llavors Llull va proposar un tracte: ell aportaria l’or necessari i el rei els homes i les naus. Així que va instal·lar el seu laboratori hermètic a la Torre de Londres i va fabricar una quantitat important d’or pel mètode alquímic.

Per donar fe del seu origen extraordinari les monedes porten en el  revers l’escriptura : IHC AUTEM TRANSIENS PER MEDIUM ILLORR IBAT,  que traduït vindria a dir : Però Jesús va passar per enmig d’ells, va seguir el seu camí, donant a entendre que de la mateixa manera que Jesús va passar de forma miraculosa entremig dels fariseus sense que aquests se n’adonessin, l’or alquímic passa per les mans de la gent sense revelar el seu origen.

Aquest fet extraordinari que acostuma a passar desaparcebut per la miríada de turistes que cada dia fan ruta per la Torre, ens demostraria que la transmutació del metall en or és possible, a banda de situar a Ramon Llull com a alquímista extraordinari, un dels pocs als que es reconeix la culminació de la gran obra … Però, per desgracia,  la Historia sembla que ens ajuda a desmentir aquesta historia tant bonica.

Els Nobles, efectivament, són les primeres monedes d’or importants que van circular de forma efectiva i en quantitats importants a Anglaterra. Foren encunyades per primer cop el 1344 durant el regnat d’ Eduard III, cosa que xoca amb una dada no gens menyspreable: segons la biografia oficial, Ramon Llull va morir entre l’any 1315 i 1316. Els defensors de la llegenda al·leguen confusions entre l’edat de naixement i la mort de Ramon Llull i el seu pare, ja que que compartien el mateix nom. D’altra banda, no hi ha cap dada que indiqui que Ranón Llull va trepitjar mai terres britàniques.

Però encara resulta més colpidor per a la versemblança d’aquesta historia el fet que els Nobles de la Rosa atribuïts a les arts de Llull, són monedes que van ser emeses a partir del 1461 sota el regnat d’Eduard IV, motiu pel qual les inscripcions són idèntiques a les del període d’Eduard III (l’anvers la imatge del rei amb una espasa i un escut  damunt d’una nau, amb la frase: Eduard Rei d’Anglaterra i França, Senyor d’Irlanda per la gràcia de Déu, i al revers una creu amb la inscripció abans esmentada.) però amb la diferència que tenen una rosa enmig del mar, just sota la nau.

Edward_III_noble

Monedes d’Eduard III sense la rosa

Ryal_1467_701259

Monedes d’Eduard IV amb la rosa

Però darrera de tota llegenda hi sol haver una història real, sovint distorsionada per interessos de tota mena però que pot ser fins i tot més interessant que la llegenda mateixa. Podria ser que realment Llull, tot i els seus escrits contra l’alquimia, fos un practicant d’aquest art i hagués fabricat or. Fet i fet l’alquimia, com la cábala, eren coneixements erudits i força estesos en aquell tems en que no existia encara la separació entre ciencia i ocultisme.

Però també podria ser que la veritat que s’amaga rera la llegenda sigui més prosaica. Tornem a la nostra moneda, el Noble de la Rosa. Per què aquesta moneda en concret que està cronologicament i geogràficament tant lluny de Ramon Llull? Hauria estat més fàcil teixir la llegenda de Llull i les  monedes amb amb una altra moneda més propera al espai temporal i geogràfic on es va moure el mallorquí?

Durant els segles XIV i XV foren multíples les guerres entre Anglaterra i França i les ambicions als trons d’aquests països per part de diverses famílies emparentades. El 1440 vivia a Bourgues, França, un ric comerciant anomenat Jacques Le Coeur. Bourgues, era en aquell temps capital de França a causa de la Guerra dels Cent anys. Tan ric era Le Coeur que Carles VII va tenir la bona pensada de posar-lo a càrrec de la encunyació de monedes, així quan les arques del rei eren buides el ministre podria omplir-les. Pero sembla que Le Coeur encara més astut era que el monarca i va idear una estratagema per no arruinar-se: fabricar monedes, pero no pas amb el seu or, sino amb or “alquímic”, o sigui falsificacions.

Les monedes eren pels soldats mercenaris, i aquest “or” només havia de ser prou convincent i durador per guanyar la guerra. I com no podia ser d’altra manera en temps bèl·lics, quan hi ha una innovació en un bàndol l’altre no triga gaire a adoptar-la. Així és que a l’Anglaterra Enric VI es va fer el mateix, però van encunyar-les amb la mateixa forma que els Nobles d’Eduard III ja que era una moneda molt apreciada en aquell moment.

Quina és la millor manera de “colar” una falsificació? doncs donant-li valor afegit. Uns pocs anys enrera l’alquimia havia estat perseguida i condemnada per heretgia i bruixeria, però en els temps de la nostra moneda “alquimica”, va començar a ser una ciència valorada i protegida pels reis d’ambdos països, i en aquest camp Ramón Llull (o el pseud-Ramón Llull apòcrif) era tot un referent. Així doncs, probablement es va fer circular el rumor que l’estimat Noble d’Eduard III havia estat encunyada amb or alquímic pel prestigiós Ramon Llull durant un misteriós viatge a Londres. D’aquesta manera els nostres Nobles es van convertir en apreciats amulets que els mercenaris anglesos portaven penjats al coll tot confiant en les seves màgiques propietats.

No queda clar, però, com els Nobles falsos en format Eduard III (sense la rosa) van traspassar les seves propietats màgiques als Nobles d’Eduard IV (amb la rosa de la que prenen el nom). Però és que aquests dos reis tenen com a escut una rosa, la vermella dels Lancaster i la blanca dels York i s’enfronatren pel tron a la Guerra de les Dues Roses. On acaba la llegenda i comença la historia no sempre és una tasca fàcil d’escatir, i el nom de Ramón Llull (i els que van firmar en nom seu) han contribuit des de sempre a teixir hisotries al voltant de la seva figura.

Advertisements

¿Donde estamos, capitán?

El arte de saber en que lugar se encuentra uno tiene muchas historias detrás, y una de las mas apasionantes es la del John Harrison y sus cronógrafos. Mucho antes de acordar de forma unánime que la tierra esférica, en el s.II Ptolomeo ya había establecido la nomenclatura básica al dividir el mapa del Mediterraneo en lineas horizontales y verticales que recibieron respectivamente los nombres de paralelos (del latín latos) y meridianos (del latín longos). Aún así, y pese la ayuda de brújulas, la observación astronómicas o cuerdas con nudos para determinar la velocidad, lo mas prudente seguía siendo navegar cerca de la costa.

Model H1

Las cosas se complicaron durante la época de los descubrimientos y los grandes viajes transoceánicos. Cualquier lobo de mar con algo de conocimientos sabía observar con el sextante (tecnolgía punta de la época) la posición de los astros y determinar, con la ayuda de unas sofisitcadas tablas y almananques, en que paralelo se hallaba la nave. Otra cosa eran los meridianos. Debido al movimiento rotatorio de la tierra, no había manera de establecer en que posición se encontraba el buque:  los viajeros que iban y volvían de las américas podían saber con cierta precisión si estaban ala altura de Galícia, las Canarias o Lisboa, pero no tenían muy claro en que punto del trayecto se encontraban. De hecho, el método de navegación habitual era pillar un paralelo y no moverse de él hasta encontrar tierra al otro lado… claro que transitar estas rutas conocidas era poner las cosas fáciles a los piratas.

Tras muchas consideraciones y algunos desvaríos absurdos, se acordó que para establecer el meridiano hacía falta un reloj que marcara la hora del punto de origen, es decir, el meridiano de referencia. Comparando el cenit diario -que se podía obtener mediante un reloj de sol- con la hora de referencia, se establecía la diferencia horaria (cada hora de diferencia entre ambos se traduciría en 15º de longitud ) y, por consiguiente, determinar en que meridiano se hallaba el barco. El problema era que en la época, los relojes mas sofisticados eran mecanismos de péndulo o de muelle que el balanceo de los barcos descompasaba, además de insalvables problemas mecánicos derivados de la presión atmosférical la temperatura y la humedad.  La alternativa manual eran relojes de arena que un algún sufrido grumete debía ir girando cada media hora.

Ante tal disyuntiva, todas las potencias intentaron establecer un método para averiguar a que altura se encontraban sus naves. Así, a mediados del siglo XVIII, el parlamento británico ofreció una recompensa de 20.000 libras a quien “descubriera la longitud geográfica en el mar con una precisión de 60 millas tras un viaje de seis semanas en el mar”. Al final, carpintero reconvertido en mítico relojero llamado John Harrison consiguió construir un reloj mas o menos fiable, el llamado cronógrafo  H1, que pesaba 34 kilos, funcionaba a cuerda y tenía un sistema de bisagras para mantenerlo mas o menos horizontal siempre y cuando el estado de la mar fuese razonable.  El aparato se instaló en un barco que en 1761 partía rumbo a Jamaica. Cuando regresó a Inglaterra, después de 147 días, el reloj sólo había variado 1 minuto y 54 segundos.

De hecho Harrison presentó cinco modelos diferentes sucesivamente a lo largo de su vida que requirieron de viajes de prueba para recibir una la aprobación del quisquilloso Consejo del Meridiano. Claro que, en comparación con el H1, el denominado cronógrafo H4 era una miniatura portátil de 13 cm de diámetro y 1.45 kg, poseía una combinación de rubíes y diamantes en sus ejes para resistir el rozamiento y tan solo se desviaba un segundo por día. Experiencia no le faltaba a Harris: para elaborar el H3, había empleado 20 años y, antes de morir en 1776, aún pudo completar su última obra, el H5. El entramado de envidias, política e intereses que se levantaron alrededor del asunto del meridiano, complicaron y mucho el reconocimiento oficial del trabajo de Harrison, pero algunos autores señalan que su cronógrafo fue clave para la expansión del imperio británico.

En 1920 el Capitán de Corbeta Rupert Thomas Gould descubrió los prototipos de Harrison abandonados en los almacenes del Real Observatorio mientras investigaba para la redacción de su obra “El cronómetro de marina, su historia y desarrollo”. Solicitó y obtuvo permiso para restaurarlos y dedicó a ello el resto de su existéncia. Actualmente podemos admirarlos la Flamsteed House del Royal Observatory Greenwich, menos el mítico H5, que se se conserva en el Museo de la  Worshipful Company of Clockmakers of London.

Modelo H4