VIsita a la basílica de Santa Maria del Pi

Fa uns dies vam tenir l’honor d’assistir a la inauguració de les rutes guiades que es fan per l’interior de la basílica del Pí de Barcelona. Com a barcelonins sempre hem tingut la impressió que aquest temple quedava una mica eclipsat per la propera catedral i per les elegants línies de Santa María del Mar, però el cert és que la del Pí constitueix un excel·lent mostra del gòtic català i descobrir-ne els seus interiors és una experiència molt recomanable, especialment amb l’enfoc que s’en fa des de la la gent d’Ad Sentia, una iniciativa formada per gent vinculada a aquesta església i a la historia de l’art que té com a objectiu final recaptar diners per tal de restaurar el campanar.

La visita no passa per la típica successió de fets arquitectònics i històrics, sinó que ens presenta el temple com un espai de recolliment on les impressions sensorials tenen gran importància a la hora d’establir el ritual cristià. Després, una visita per les dependències privades ens permet descobrir alguns detalls i racons tancats al public força sorprenents. A nosaltres ens va intrigar bastant la vanitas de la rectoria, però aquest és un misteri que mirarem de resaldre més endavant.

El punt culminant de la visita, però, és la pujada al campanar –cal estar en una forma física raonable–, on pis a pis s’ens va desgranant la historia i les llegendes que envolten l’edifici per acabar a la zona de les campanes on l’Antònia ens recorda el toc del somatent que avisà la població del l’atac final el setembre de 1714. Però el darrer tram, i no farem spoilers, és el més espectacular, encara que si diem que la vista és espectacular tothom podrà entendre per on va la cosa.

Els Generals de 1714: Casanova, Moragues i Villarroel

diada11s

En aquesta ruta el que es proposa es veure i saber el que va passar el 1714, però fugint una mica del discurs convencional. És diferent ja que es presenta el 1714, però des dels fets més rellevants que van envoltar las grans generals del 1714 i això ens permet veure un altre punt de la história i al mateix temps coneixér millor els personatges que envolten el setge de Barcelona de 1714.

El primer dels generals que veurem serà Rafael de Casanova, per la importància de la seva figura i per tot el que l’envolta. De Rafael Casanova cal dir que es diuen moltes coses d’ell que no són del tot certes i és un personatge que s’ha mitificat massa. Un dels primers mites que cal desfer és que Rafael de Casanova no va morir defensant la ciutat de Barcelona, de fet només va ser ferit i això va fer que no estiguis present en la fase final del setge. El que si que és cert és que va el possible per salvar la ciutdania i per això un cop ferit va firmar la capitualicio de la ciutat, tot i que no va servir de gaire. El fet de que en el moment de ser ferit es retirés i no seguis lluitant va ser el que va permetre que se’l titllés de covard i traidor ja que tampoc va rebre una gran condemna per enfrentar-se a Felip V, cosa que Moragues no va poder evitar i això que no tenia el mateix carrec que Casanova.Tot i això a Casanova se’l considera el gran herori del setge de Barcelona de 1714 i de fet és un dels grans símbols del catalanisme. Però també cal saber que des del nacionalisme espanyol s’ha itentant dir que no era català sinó que era espanyol, per les paraules que va pronunciar quan defensava la ciutat de Barcelona: “Por nosotros y toda la nación española”. Realment no era ni català ni espanyol ja que les realitats nacionals, tal i com els entenem aviu en dia no van sorgir fins el segle XIX. Però com he dit Casaova és la gran fuigura del catalanisme i ara té més importància que mai, però en aquest blog i amb la ruta, veurem que també en podem tenir d’altres com  Moragues o Villarroel, dos grans generals del 1714, una mica desconeguts.

098_Monument_a_Rafael_de_Casanova,_ronda_de_Sant_Pere

Monument a Rafael de Casonava i és on es conmemora cada 11 de setembre

D’ells dos el que es coneix més és Villarroel, no només perque hi ha un carrer que es diu així, sinó perque gràcies al llibre de Victus d’Albert Sanchez Piñol, hem pogut lo important que va ser pel setge de Barcelona. Malauradament no hi ha cap monument per conmemorar la seva figrua, però si que a prop d’on es produir la última batalla on ell va lluitar hi ha el  Centre Cultural del Born. Villarroel no era català, sinó que era gallec i abans de’entrar a formar part de l’exèrcit austriacista havia estat a els tropes de Felip V, però al 1710 es posar a les ordres de Carles III. Tot i estar-hi poc temps va poder organitzar la defensa de la ciutat fins que va ser ferit, igual que Casanova. Aleshores es convoca un Consell de Guerra amb els consellers, per saber que fan i es partidari de capitular per no perjudicar als habitants de la ciutat, però Casanova i d’alters s’oposen i aleshores Villarroel decideix dimitir. Però l’11 de setembre té lloc un fort atac de les tropes borbóniques, que és el que fa replentajar-se de nou la proposta de la capitulació. Finalment es porta  terme, pensant que no hi haurà represalies, però els 25 caps més importants van ser empresonats. A Villarroel el van dur al Castell d’Alacant iel 1715 a la Corunya i finalment a Segovia on va morir. De els tres el que més va patir i que podria arribar a ser el màrtir de Catalunya, és: Moragues.

villaroel

Gravat del General Villarroel

Moragues no destaca per tenir una gran importància en el setge de 1714, però si que ho fa per la condemna que va rebre i per com va ser torturat, per això se’l pot considerar com el màrtir de Catalunya i és el que permet que tingui dos monuments que fan referència a aquest fet. Un el podem trobar a Pla de Palau a Barcelona (el bust del seu cap) i l’altre a Sant Hilari de Sacalm. El general Morgues decideix entrar a formar part dels vigatans quan Catalunya va ser invadida pels francesos ja que esta fart d’aquestes invasions. Això li causa un fort sentiment antifrancés que és el que el farà decantar-se pel bàndol de Carles III quan Felip V sigui nomenat rei d’Espanya. A inicis de 1707 va ser nomenat governador de Castellciutat i la seva missió era controlar l’entrada dels francesos per la zona de la Seu d’Urgell, però hi ha un fet que ho canviarà tot. El 1711 Carles III passa a ser emparador d’Àustria, fet que propicia el Tractat d’Utrecht de 1713, on anglesos, holandesos i austriacs trenquen l’aliança amb Catalunya ja que veuen que si Carles III controla Catalunya tindria tant o més poder que Felip V. Tot i aquest rèves, els catalans decideixen seguir lluitant contra els borbons, però Moragues el 1713 cedeix Castellciutat als borbons. Finalment arriba al setge de Barcelona. Un cop va acabar la Guerra es va retirar amb la família, però va ser recalamat pel capità general a Barcelona. Tot i els intents per fugir no ho va aconseguir i el 25 de març de 1715 va ser jutjat, torturat i mort de manera infame. Se’l va descalçar. el van vestir amb camisa de penitent i va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona fins arribar a Pla de Palau on va ser penjat i esquertarat. El cap de Moragues va ser posat en una gàbia de ferro que es va penjar a Portal de Mar i no va ser retirat fins el 1725 tot i les peticions de la víuda perque es retirés. I és precisament això el que es pot veure en el monument de Sant Hilari de Sacalm.

monument a Moragues

Monument a Moragues

No només veurem les virtuts dels generals sinó que també passarem per esecanris molt significatius pel 1714 i que al llarg dels anys han tingut varis usos com ara el parc de la Ciutadella, el Born o bé el Fossar de les Moreres.

En el Born recentment s’ha obert el públic les restes que es van torbar en el que era l’antic mercat i s’ha fet el que es diu el Centre Cultural del Born. En aquest centre cultural podem com era el Born en el 1714 i els efectes que va tenir la guerra del 1714 en la ciutat de Barcelona ja que hi podem veure, entre altres coses restes de bombes. També cal dir que el Born va patir canvis deguta a la construcció de la Ciutadella un cop va finalitzar la guerra i a més a la plaça del Bornet (actualment no existeix) és el lloc on consta que Villarroel va ser ferit

el born

Restes del Born al BCC

Un altre punt important de la ruta i que també es troba al Born, és el Fossar de les Moreres que es va utilitzar com a fossar comú. Cal dir que el fossar anteriormente havia sigut el cementiri de Santa Maria del Mar. L’antic cementiri es va utilitzar per enterrar els soldats. Però el 1775 el bisbe Climent inagura el cementiri del Poble Nou com a primer cementiri extramurs i d’aquesta manera s’eliminen els cementiris de la ciutat. Al ser destruit el cementiri del Poble Nou en les guerres napoleóniques, el fossar es va seguir utilitzant com a tal fins el 1819 que es decidir empedrar. Això va fer que quedes en el oblit fins el 1966. Porciles volia fer un projecte que consistia en destruir el pont que unia Santa Maria del Mar amb Pla de Palau i fer una plaça, però no es va dur a terme. El 1978 Òmium Cultural val que la plaça es transformi en un lloc per conmemorar la mémoria del 1714. Aleshores el 1981 l’ajuntament de Barcelona fa un pla per rehabilitar el barri de la Ribera i també accepta la proposta d’Òmium Cultural a més de voler recuperar el pont de Santa Maria del Mar. Aquest projecte al final no es fa i el 1989 es decideix fer el projecte de Carme Fiol que consiteix en fer una plaça de totxana vermella i rehabilitar les cases del voltant i és el que es pot veure acutlament. En el 2001 es construeix el memorial de guerra de 1714 i es transforma en el lloc on es commemora la Diada Nacional de Catalunya. El memorial consta d’un pebeter on hi ha na flama eterna ja que mai s’apaga i commemora els morts de 1714.

Fossar_de_les_moreres4

El Fossar de les Moreres

Per últim només ens queda el Parc del Ciutadella, però antigament va ser una gran fortalesa creada després del 1714 per evitar que tornés a haver-hi conflictes a la ciutat. Per tant era un edifici miltar que tenia una doble funció, defensa la ciutat de l’enemic extrior com d’ella mateixa. El projecte va ser ideat per  Joris Prosper Van Varboom que era una gran enginyer militar. Per dur a terme la seva construcció es va destruir part del barri de la Ribera ja que el conjunt estava rodejat per una gran esplanada. Es van enderrocar 38 carrers i els habitants van ser traslladats al Barri de la Barceloneta el 1753. L’ajuntament va demanar l’enderroc de la Ciutadella el 1794, però no es va dur a terme fins el 1868 quan té lloc el que es coneix amb el nom de la gloriosa. L’enderroc s’allarga fins el 1878 i es van consevar alguns edificis com la capella, el Palau del Governador i l’Arsenal que en el 1888 va ser el Palau Reial i des del 1979 és el Parlament de Catalunya. El projecte iniciat el 1872 es modifica el 1888 arrel de l’exposició Universal que és el que es pot veure acutalment, però sense algun del edificis que s’hi van instal·lar. Tot i així encara es conserva el Museu Martorell i el Castell dels Tres Dragons, fet per Doménech i  Muntaner que actualment és un dels pilars del Museu de Ciéncia Natural. Un cop finalitza l’expo es construiex el zoo de Barcelona i s’inagura el 1892. Però la Ciutadella destaca per la font de la Cascada feta per Fontsere i va comptar amb l’ajuda de Gaduí.

 

300px-Castell_Tres_Dragons

Castell dels Tres Dragons

ciutadellaCascada i llac central del Parc de la Ciutadella

 

Petites Grans Llibreries

Imagen

Contra tot pronòstic el panorama de les llibreries barcelonines s’està enriquint amb noves ofertes que aporten un nou sentit al terme ‘llibrera de barri’. Després d’uns anys en els que la pressió immobiliària ha desplaçat o extingit algunes de les llibreries més emblemàtiques de la ciutat com la Catalonia o la Canuda, un cert nombre d’iniciatives han vingut a ocupar l’espai deixat per aquestes baixes i que no omplen les llibreries dels grans grups, és a dir, FNAC, Casa del Llibre i demés patums.

Aquests establiments tenen certs trets en comú que els diferencien en part de la concepció tradicional de la llibrera, ja que sabent-se Davids en un mercat reduït, tocat per la crisis i regentat per Goliats, han hagut d’esmolar la imaginació per fer-se un lloc. Així, moltes d’aquestes iniciatives s’han instal·lat en barris allunyats de la tradicional oferta llibrera de la ciutat, i per tal d’atraure els lectors del seus entorns es converteixen en espais de dinamització social i cultural que acullen les tradicionals presentacions i exposicions, però també clubs de lectura, tallers i espais de debat i reflexió. Les seves lleixes sovint acullen alguna mena d’especialització, com les temàtiques històriques i socials de la Memòria, el llibre il·lustrat infantil i juvenil d’Abracadabra o el pensament crític de l’Espai Contrabanda. Menció especial es mereix la vila de Gràcia que concentre trenta llibreries als seus carrers i s’ha autoproclamat la ‘Vila dels llibres‘, una selecció d’establiments tant petits i especialitzats que, com diuen ells mateixos, més que competir es complementen.

En aquelles altres llibreries que no opten per una temàtica específica, la seva arma és una selecció acurada i molt mimada dels volums que poblen les seves lleixes i, degut al excepcional fet que són llibreters que fins i tot llegeixen els seus llibres, permeten una atenció al lector molt acurada en formà de comentaris i recomanacions. La idea és que la llibreria sigui “molt més que un botiga de llibres” i que la qualitat primi per sobre la quantitat.

Sovint darrera aquestes iniciatives hi ha un o dos (o més) promotors que es caracteritzen per ser devots dels llibres i que ho aposten tot per tirant endavant un projecte que es nodreix de la seva passió. Alguns provenen de l’ensulsiada d’altres llibreries o venen d’editorials i altres àmbits del món del llibre, però tots aposten per la seva creativitat a la hora de promocionar el seu espai a les xarxes socials i cercar la seva quota d’originalitat amb propostes com l’emprovador de llibres de No Llegiu (uns sofàs al mig de l’establiment on fer un tastet de els obres) o l’aposta pel català de la Impossible.

Tot plegat coincideix amb una eclosió d’editorials petites que, tant en català com en castellà, han aportat un panorama independent i molt creatiu a l’espai deixat per la fagocitació o ingestió de bona part de les editorials mitjanes als estomacs dels grups gegants. Si a això hi sumem la presència d’una nova generació d’escriptors en llengua catalana (sovint apostes d’aquestes petites grans editorials), tenim un panorama que fa que aquest Sant Jordi pugui ser el més interessant dels darrers anys per a aquells lectors que no cerquen el best-seller de torn.

Podeu descobrir la nostra ruta per algunes de les Petites Grans Llibreries de la ciutat en aquesta ruta Spotsuite.

Feliç Sant Jordi 2014

 

 

Barcelona vintage

Tienda de la ruta Spotsuite Ropa vintage en BCN

Lullaby en Riera Baixa

Aprovechando que se acerca la próxima edición del Lost&Found market, queremos dar a conocer la ruta “ropa vintage en BCN” que viene a unirse a los itinerarios alternativos que ofrecemos para recorrer la ciudad y sus tiendas.

Es notorio que la manera cómo nos vestimos, además de las eminentes razones prácticas, tiene un montón de derivadas sociales y culturales que van desde el gusto colectivo denominado ‘moda’ hasta la afirmación de la propia identidad. Lo saben las marcas de ropa y sus responsables de marketing que se esfuerzan en activar nuestro resortes de identificación grupal, algo a lo que casi ninguno de nosotros es inmune. Pero pese a todo, y exceptuando algunos fanáticos, pocos son los que se entregan a una única marca para vestir su existencia, sino que la cosa pasa por un compendio variable y cambiante de referentes.

Una de las opciones que complementan el ecosistema de las marcas comerciales es la ropa de segunda mano, que a su vez constituye una declaración de principios estéticos para los usuarios de dicha ropa. Claro que si nos ponemos fashion, quizás deberíamos hablar mejor de ropa vintage, ya que el uso de esta etiqueta nos denota una cierta filosofía existencial en la adquisición de prendas utilizadas, mas allá de las evidentes ventajas económicas. Para que nos entendamos: no es lo mismo una tienda de complementos 60’s que una tienda de Humana.

En ciudades como Londres existen vastos, conocidos y frecuentados mercados de ropa de segunda mano y es una opción habitual combinar piezas usadas con ropa nueva, pero hasta hace poco en Barcelona la ropa usada era una opción socialmente poco aceptada. Pero por fortuna las cosas están cambiando y tras la llegada de algunos pioneros como la gente de Holalá Ibiza o los militantes de Lullaby, cada vez son mas los establecimientos que en diferentes variantes nos ofrecen ropa de segunda mano seleccionada y cuidada.

Por todo ello y para poder descubrir algunos de estos lugares Spotsuite ofrece la ruta ‘Ropa vintage en BCN’ que nos permite explorar algunos de los buques insignia de esta tendencia en la ciudad.

Flamingo Vintage en Tallers

Flamingo Vintage en Tallers

Tots els noms de Barcelona

David Izquierdo. 324.cat

Barcelona ha tingut diversos nom al llarg de la seva historia: des dels pobladors ibers fins als fundadors romans, des dels exèrcits àrabs fins als guerrers francs, tots han anomenat la ciutat a la seva manera: Barkeno, Barcino, Madinat Barshiluna, Barchinona…

Tots els noms de Barcelona és una novel·la escrita pel periodista David Izquierdo, un llibre que ens endinsa a la historia de la ciutat a partir d’un misteriós i macabre descobriment arqueològic fet al Puig de l’Àguila (més conegut avui en dia com a Tibidabo). Un misteri que ve del passat i que portarà a un grup de personatges a recórrer les diferents èpoques que ha viscut la ciutat sota l’amenaça d’aquells que no volen que es descobreixi el secret que s’hi amaga.

Ara, amb aquest ruta Spotsuite, podem resseguir alguns dels escenaris que recorre la novel·la i entendrem la passió que David Izquierdo té per la història de la ciutat i com ha traslladat el seu coneixement a les pàgines del llibre per establir un interessantíssim diàleg entre ficció i realitat. Tant llegint el llibre com realitzant la ruta, descobrirem alguns racons i detalls sorprenents de la ciutat, sovint desconeguts per la majoria de barcelonins.

Una excel·lent manera de recordar el llibre per aquells que l’han llegit i un bon motiu per despertar al curiositat dels que encara no ho han fet.

Ruta efímera de collages

 

Nos encontramos con Christina Schultz, visual DJ y artista interactiva, dentro del edificio de Gustavo Gili. Nos muestra uno de sus collages situado en la entrada del edificio. Es la primera vez que realiza un proyecto totalmente colaborativo, su objetivo es romper con los circuitos del arte y aprender.

Su obra, You your wall and me, empezó en septiembre de 2013 a través de un proyecto abierto y participativo. Publicó en las redes sociales una convocatoria abierta a todo el mundo, personas y empresas privadas, dispuestas a ceder una de las paredes por su arte en forma de collage.

Spotsuite ChristinaSchultz

“Lo importante es el feeling”, nos cuenta Christina al preguntarle por su manera de escoger a los participantes. Y es que tras un proceso de selección, se entrevistó con los propietarios de las paredes y pactaron la temática. Christina estudió el feng shui de cada casa y aplicó los beneficios de la técnica oriental en sus muros.  Sus collages están llenos de objetos y simbología rica en matices. Los materiales que utiliza los recupera de antiguas imágenes suyas o sacadas de internet y ¡retocadas!, puntualiza.

Interviene en el espacio pero también su obra más allá de los muros ya que nos comenta que en ocasiones, después de su intervención artística, ha habido cambios en una área de la casa o en el local en general.

Se está planteando replicar este modelo a otras ciudades… ¿Cuál será la escogida?

Y ahora viene lo mejor: la ruta se puede hacer por libre a través de la aplicación Spotsuite o de la mano de la artista. Christina nos ha propuesto que todos los lectores y seguidores de Spotsuite pueden disfrutar de una ruta guiada por ella misma. ¡Todo un lujazo!

¿Quién se anima?

·Ver ruta en Spotsuite: http://spotsuite.com/ruta/you_your_wall_me

· Inscripciones: enviad un email a schultzen101@yahoo.de anotando vuestra disponibilidad.

Mientas, os dejamos con Christina trabajando:

Spotsuite ChristinaSchultz Spotsuite ChristinaSchultz Spotsuite ChristinaSchultz Spotsuite ChristinaSchultz Spotsuite ChristinaSchultz

Picasso i la Barcelona bohèmia

Picasso vist per Rusiñol

Picasso va forjar bona part de la seva fama a França, però aquella sòlida trajectòria artística va tenir els seus primers passos a la Barcelona del canvi de segle, una ciutat on l’adolescent Pablo Ruiz Picasso va arribar-hi el 1895 i, alternant diverses estades a Madrid i París, s’hi va estar fins el 1904, data en la que es traslladà definitivament a París.

A Barcelona, Picasso hi va trobar una ciutat en plena ebullició que s’expandia físicament absorbint els pobles de la plana i on les idees polítiques i estètiques corrien per tertúlies i cafès. Modernisme, catalanisme, impressionisme, wagnerisme i tants altres conceptes que el joveníssim Picasso va sentir, va viure i va contribuir a forjar en la seva ràpida evolució que va passar des de l’academicisme dels seus primers anys d’estudis a la Llotja, passant pel modernisme i fins a la etapa blava dels darrers mesos d’estada a Barcelona.

Però la ciutat va ser per Picasso la descoberta de la vida, del sexe, de l’amor i l’amistat. Algunes de les persones que va conèixer a les aules de la Llotja, als cafès o en algun dels estudis on va treballar van marcar-lo definitivament, gent com Manel Pallarès amb qui descobriria la vida nocturna i faria una mítica estada a Horta de Dant Joan; o Carles Casagemes amb qui realitzaria les primeres escapades a París i el suïcidi del qual va afectar profundament Picasso; o Jaume Sabartés, que anys després esdevindria el seu secretari personal i que seria la persona clau per a la fundació del Museu Picasso.

Amb aquest ruta Spotsuite podrem descobrir aquella Barcelona modernista que s’aplegava al voltant dels Quatre Gats i la seva santíssima Trinitat bohèmia formada per Casas, Rusiñol i Utrillo, aquella Barcelona de misèria i prostíbuls, aquella Barcelona que cercava el seu camí cap a la modernitat i que va marcar a Picasso fins al punt que anys més tard declararia que si París va ser la seva Universitat, Barcelona va ser la seva escola primaria.

Repte 2014: exercici artístic

.
Aquest any m’he proposat caminar. Tots aquells que em coneixen saben que no sóc gaire esportista i que l’exercici físic diguem que el puc procastinar de manera perpètua.

Però aquest any m’hi poso! I m’he inventat una de les millor maneres de fer-ho i sense sortir de Barcelona: caminar acompanyada de grans artistes i obres d’art. Com? Parlo d’una iniciativa pionera al món: el Circuit d’Art Contemporani proposat per Art Barcelona, la primera associació de galeries d’art contemporani que es va crear a Espanya durant els anys 90.

A partir d’un element urbà, un pal de 2,53m d’alçària, ubicat al davant de les galeries, els museus, les fundacions i els centres d’art contemporani, pots identificar els espais culturals que formen part del circuit i que estan compromesos amb la creació actual. Els pals els trobareu de dos colors: els roses, que identifiquen a galeries, i els blaus, que identifiquen a museus o fundacions. A més a més, tot molt tecnològic: han incorporat un sistema wireless i un codi QR que et porta directament al web per a trobar més informació sobre la galeria o institució.

Pals distintius Ruta Art contemporani

Pregunta de Trívial… Qui ha dissenyat aquests pals?

I com que careixo de tot tipus d’ordre material, vaig aprofitar per afrontar dos dels altres reptes del 2014 i  vaig ser, per un cop a la vida, ordenada i vaig fer-li cas al mapa.

Spot 1: Galeria Joan Prats
Oberta des del 1976, vaig poder descobrir  a l’artista Fernando Prats i la seva obra Todesfuge. Un projecte que inclou obres en diversos formats, vídeo, instal·lació, fotografia, paper… Que remeten al poema de Paul Celan Todesfuge (La Fuga de la Mort). Fernando Prats construeix aquest relat a partir dels cels d’Auschwitz, l’esdevingut a la Nit dels vidres trencats, la pluja, el fum i la llet, com a símbol de l’aliment matern que apareix a la imatge de la “negra llet de l’alba” (Schwarze Milch der Frühe), amb la que comença el poema, i que situa la paradoxa en la matriu de la creació.

Spot 2: Galeria Senda
Vaig tenir la sort de poder gaudir de l’exposició individual de l’artista James Clar abans que finalitzés.  Una mostra d’escultures i videoinstal·lacions on la llum és la matèria prima que evoca la inmaterialitat de l’espai a través de la creació d’efectes òptics i de la manipulació de les noves tecnologies. Clar investiga sobre els efectes de les noves tecnologies i els seus processos de producció a la nostra percepció de la cultura i la identitat. Com molt bé diu, la tecnologia permet noves formes de comunicació però també en limita d’altres. El tema central de la seva obra es basa en els efectes modulats i les alteracions de les nostres percepcions.

A més, si seguiu la galeria i cliqueu “M’agrada” a la seva pàgina de Facebook us regalaran catàlegs d’exposicions passades. A mi em van donar: Valérie Favre, Roger Ballen i Susana Solano, artistes que desconeixia i que passaran a formar part dels meus referents artístic, especialment l’obra fotogràfica de Roger Ballen.

Spot 3: La Taché Gallery
En puntas de Javier Pérez (fins el 28 de febrer de 2014)
L’obra està formada per una projecció i una escultura. No us dic res més, gaudiu de la meravellosa metàfora de la dansa per explicar el dolor i el sacrifici que comporta el camí cap a la perfecció.

Spot 4: Galeria Carles Taché
Sota el títol Tot és possible, vaig arribar al número 4 del circuit. A la Galeria Carles Taché em vaig trobar amb uns acrílics sobre fusta, majoritàriament, de petit format, obra de Vicens Viaplana.
“Així, en els càlids mesos d’estiu i instal·lat al Montseny, Viaplana  va agafar els pinzells amb la idea vacacional de no fer res. Aquest gest, no obstant, el portà accidentalment a perdre´s per molts camins”.

Qui s’apunta a perdre’s per la galeria?

Spot 5: Galeria Toni Tàpies
Des del 2013 la galeria ha encarat una nova direcció i centra les seves activitats en la gestió artística i comercial d’Antoni Tàpies.

Aquest 2014 la galeria celebra 20 anys dedicats a donar a conèixer artistes contemporanis reconeguts internacionalment i joves creadors emergents, i ho volen celebrar a través de cicles expositius puntuals.
En el primer que van fer van presentar un diàleg simbòlic entre l’amor i l’odi: Maldito corazón de Susy Gómez y Trinity site 8 de Jeff Brows. Tristesa, dolor, passió, destrucció i creació, lletjor i bellesa és el que vaig sentir mentre em passejava entre aquestes obres d’art.

Spot 6: Galeria Eude
Fins el 15 de març podeu gaudir dels dibuixos i gravats de Víctor Mira.
Una exposició conjunta amb la Galeria Ignacio de Lassaleta, N2 Galería i la pròpia galeria Eude per a retre homenatge a l’artista al complir-se 10 anys de la seva mort.

Spot 7: Galeria Balaguer
Observo que aquesta galeria no està a peu de carrer, penso en si trucar o no el timbre (sempre fa aquella mena de respecte entrar a un lloc només a mirar). Sort que vaig deixar les manies a una banda. Vaig descobrir-hi a un gran artista, en Lluís Vilà, i a un interessantíssim director de galeria: en Fidel Balaguer.

A l’exposció Absolut II ens dónen a conèixer a un artista polièdric que treballava amb el blanc i el negre, l’escultura, la pintura, el dibuix, les instal·lació… Absolut II recull les peces més representatives de dues de les últimes sèries de l’artista banyolí Lluís Vilà: Absolut (2009) i Nautes (2006-2009).

El concepte absolut va marcar les últimes creacions de l’artista, ell l’entenia com a un concepte bicèfal: principi i fi, construcció i destrucció. Segons Lluís Vilà, ell feia undripping* despintava les seves obres amb aire a pressió o aigua fins que pràcticament desapareixien. Una de les frases amb les que em vaig quedar al llarg del recorregut expositiu és amb aquesta: “Si no m’aturo, el resultat seria el blanc inicial…”
* Oposat a Jackson Pollock i el seu dripping: tècnica pictòrica basada en el goteig de pintura.

Frase artista VilàL’altre sèrie, Nautes o els navegants de Lluís Vilà, són personatges que s’enfronten al desconegut, llançats per a una espècie de consciència i inconsciència d’una curiositat sense límits. Aquests personatges no tenen rostre, són anònims. És amb el misteri on també comença l’art i les preguntes.

Acabada la visita, al darrera de la taula d’oficina hi conec, com ja us he comentat, al seu director. Jo m’hi atanso amb la intenció d’explicar-li que estic fent aquesta ruta i ens posem a parlar. M’explica en què consisteix la seva feina, que la idea de la ruta va sortir de la mateixa associació de galeristes, que la unió fa la força i que és una iniciativa pionera al món.

La veritat és que em sembla un projecte interessantíssim, sobretot per a les sinèrgies que s’han creat i es crearan entre tots els agents culturals. Una ruta que ensenya i dóna a conèixer al públic la seva oferta artística de manera accessible, fàcil i ràpida. Tots al mateix nivell, tots igual d’importants, tots oberts a rebre les visites tant d’habitants com de turistes.

Ah, també li vaig preguntar quin era el seu criteri per a escullir els seus artistes, interessant resposta… Això queda off the record. Gràcies Fidel!

I amb l’objectiu de no fer un espectacle al mig del carrer Consell de Cent, degut a un mareig típic del síndrome de Stendhal, em vaig aturar. Vaig obrir el mapa i vaig decidir que les 30 institucions restants les aniria degustant a poc a poc, setmana a setmana, per així gaudir de l’art, i dels artistes, tal i com es mereixen.

Si algú s’anima i es vol apuntar a seguir amb la ruta que m’avisi. Quan més serem, més km i art farem!

* Per cert, qui hagi respost Josep Maria Civit a la pregunta referent al creador dels pals identificatius de la ruta,  ha encertat! Qui no, doncs ha guanyat en coneixement cultural!

Fins la propera!

Aquí podeu localitzar on son les galeries: http://www.spotsuite.com/ruta/circuit_dart_contemporani

El nou trasllat dels Encants

Som molts i els que vam entrar per primera vegada als Encants Vells de  la mà dels nostres pares, els que ens hem passat hores remenant per les paradetes a la recerca de res en concret, els que hi hem regirat les piles de llibres, els que n’hem sortit amb qualsevol andròmina prescindible sota el braç o els que esmorzàvem al bar Museo pel simple goig de gaudir de la fauna local. Fins i tot, a vegades, havíem contemplat la subhasta a duro matutina o la repassada que la excavadora feia per netejar la explanada de tots els estris que no s’havien venut i que els venedora havien abandonat a la seva sort.

Ara que ja s’ha consumat el trasllat dels Encants Vells a sota la flamant estructura de disseny que l’acollirà a partir d’ara (uns 57 milions ha costat el projecte),  potser és un bon moment per fer una mirada enrere i repassar els orígens no sempre coneguts d’aquest mercat d’arrels medievals que, com veurem, no es pas la primera vegada que es trasllada al llarg de la seva dilatada historia.

Els antecedents dels Encants els trobem al s.XIII, quan el jueus del Call feien comerç de roba usada a la Plaça Sant Jaume. Però a partir del 1396 aquest mercat primigeni va ser traslladat prop de la recentment edificada Llotja de Mar, al voltant d’un conjunt de voltes que s’emplaçaven si fa no fa a l’espai que avui ocupa la Plaça d’Antonio López, més coneguda per l’edifici de Correus que la presideix. Els Encants ocuparien  aquell lloc durant cinc-cents anys.

Originàriament, les voltes havien estat construïdes per tal acollir els mestres d’aixa i els boters que feien les botes per al comerç marítim del vi, però quan la línia de platja va retrocedir i l’activitat marítima es va desplaçar, aquell conjunt de voltes van passar a ser utilitzades com a espais de subhastes i com aixopluc de drapaires, llibreters de vell i altres oficis. De fet, el nom Encants ve del llatí ‘in quantum’ o de l’occità ‘en cant’, és a dir,  la venta a través de subhasta cantada que era un procediment habitual de liquidació de stocks procedents d’embargaments judicials, de comerços que havien fet fallida o de defuncions d’artesans i comerciants. Així el mot designava tant l’activitat com l’indret on s’efectuava, motiu pel qual aquelles voltes van passar a anomenar-se ‘Voltes dels Encants’

Segons els documents conservats, els encarregat d’anunciar a viva veu els objectes subhastats s’anomenaven ‘corredors de coll’. La seva feina consistia en enfilar-se sobre unes taules o bancs de fusta i, rodejats de rampoines, proclamar les virtuts de les seves mercaderies fins que algú s’emportava el lot. Sembla que eren pocs però ben avinguts, i amb el temps es van constituir en un gremi petit i ben organitzat que controlava totes les subhastes de la ciutat. En el terreny religiós, els corredors de Coll veneraven la figura de Sant Blai, sant que era invocat per guarir i prevenir les malalties de coll i el temut enrogallament que podia dificultar considerablement l’ofici de corejar mercaderies. Els documents també parlen dels ‘corredors d’orella’, potser intermediaris en transaccions importants i dels ‘corredors de bot’, dels que se’n desconeixen les funcions.

Els altres oficis que convivien sota les voltes eren els llibreters de vell, els matalassera, els cofrers, i els venedors de roba vella. Corredors i comerciants, junt amb els habitants de les parts superior de les voltes, constituïen a de les barriades més animades de la ciutat, amb gran quantitat de festes patronals associades als diferents oficis que hi convivien, un ambient singular i una mica canalla que acollia personatges populars i llegendes que es mereixen per si sols un altre article, com el Xato dels Encants o la historia del llibreter assassí.

Els Encants, però, també eren un mercat de reputació dubtosa la presència del qual incomodava les autoritats i les ments reformistes i ben pensants que a partir del s.XIX adoptaren les idees modernitzadores i higienistes que s’estenien per Europa. Aquella onada progressista va provocar transformacions de calat com l’enderrocament de muralles, el Pla Cerdà o la obertura de la Via Laietana. Així, amb motiu de la Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 van decretar el trasllat dels Encants als voltants del mercat de Sant Antoni on, des de feia uns anys ja s’hi havia traslladat els llibreters de vell que feien paradeta a la part alta de les Rambles i el Mercat de Bellcaire. Les Voltes dels Encants, junt amb el proper convent de Sant Sebastià, van ser enderrocades el 1908 amb l’obertura de la Via Laietana, encara que se’n poden observar alguns vestigis als porxos al Carrer del Consolat de Mar.

Vestigis de les voltes que es poden veure al C/ Consolat de Mar

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Enderroc de les Voltes dels Encants per la obertura de la Via Laietana

Aquell trasllat des del seu emplaçament se va generar nombroses queixes entre els comerciants ja que, aleshores, Sant Antoni era una zona poc poblada a les afores de la ciutat. De fet, el trasllat del mercat era una fórmula del consistori que volia, d’una banda, treure aquell mercat que veien com poc higiènic i antiquat del seu emplaçament de Ciutat Vella, i de l’altre animar barri de Sant Antoni, un lloc de nova creació derivat del Pla Cerdà i el seu Eixample. I és que tot i les crítiques constants de les autoritats, els Encants sempre van ser un mercat molt popular entre els barcelonins i la seva presencia atreia multituds. Tant és així que quan es va construir el mercat del Born, veien el poc èxit que tenia, es va arribar a proposar d’establir-hi els Encants pels voltants per tal de dinamitzar la zona i atraure públic.

De la època del trasllat cap a Sant Antoni se’n deriva la fusió o confusió entre els Encants procedents de les voltes del mateix nom i la Fira de Bellcaire. El mercat de Bellcaire en un primer moment es celebrava a la part alta de les Rambles i posteriorment havia estat traslladat prop de Sant Agustí i, després, a les afores de la ciutat, més o menys on avui hi torbem l’Arc del triomf. El seu nom segurament denota no tant una cosa ‘bella’, sinó un ‘vell’ prenormatiu, ja que s’hi comerciava amb estris vells i usats i estava fora de les regulacions gremials dels Encants. Com en el cas dels Encants,  la exposició Universal de 1888 va marcar el final del mercat en aquella ubicació i la fusió amb les Encants al voltant de Sant Antoni, tot i que els venedors d’un i altre banda no es podien ni veure, i van fer tot el possible per tal de mantenir les distancies. Encara avui podríem fer una certa distinció entre uns i altres, sent els venedors de lots del descampats els hereus dels Encants i les paradetes dels voltants descendents dels firaires de Bellcaire.

En tot cas, aquell exili des la ciutat vella cap a l’Eixample, va començar a marcar una transformació en el mercaderies que s’hi oferien, deixant enrere el sistema de subhastes per anar incorporant tot tipus de gènere de saldo, alhora que es multiplicava el nombre de paradistes. Les autoritats i les forces fàctiques de la ciutat no veien de bon ull aquell mercat que s’escampava de forma caòtica pels carrers al voltant de Sant Antoni, fora de cap regulació gremial o municipal, poc ordenat i poc higiènic, en definitiva, una mena de comerç anacrònic i poc adequat per a una ciutat amb ínfules europeistes com era Barcelona. Es proposaren solucions com fer un edifici a l’estil de l’Hôtel des Ventes de París, però al final el que es va anar gestant va ser una nova expulsió dels Encants i la fira de Bellcaire cap a la perifèria de la ciutat.

La excusa va venir el 1929 amb la Exposició Internacional de Barcelona. Si bé en un primer moment es van establir algunes estructures per mirar d’ordenar el caos al voltant del mercat de Sant Antoni com la construcció d’una marquesina, les autoritats van començar a pressionar per tal que els paradistes es traslladessin a la Plaça de les Glòries, un espai anomenat ‘Camp del Sidral’ que encara no havia estat urbanitzat i que reunia unes condicions molt precàries per a l’establiment del mercat, una provisionalitat que ha subsistit fins avui en dia. El trasllat va ser lent, amb múltiples resistències, i de fet no va ser fins el 1950 que definitivament es va prohibir la venta d’objectes usats als voltants de Sant Antoni. Tot i així una part dels Encants encara es va quedar al voltant de Sant Antoni, donant lloc a la fira de llibres de vell que s’hi celebra cada diumenge sota la marquesina que rodeja el mercat.

Llibreters de vell als voltants del mercat de Sant ANtoni

El mercat dels Encants, ja establert a les Glories, no va deixar mai  de tenir aquell to que desagradava a les autoritats en tant que s’hi va seguir congregant un comerç bigarrat i d’extraradi, un indret on les males llengües asseguraven que s’hi podien comprar tot tipus d’objectes de procedència dubtosa i un maldecap per a la guàrdia urbana que maldava per prohibir el comerç ambulant dins del mateix mercat o l’anomenat ‘mercat de la misèria’ que els rodamóns improvisaven pels voltants del mercat oferint tota mena d’objectes rescatats del contenidors de brossa. Encara el 1931 un grup de paradistes va promoure la creació d’unes galeries comercials a la cruïlla de València i Dos de Maig que s’anomenaren ‘Encants Nous’, motiu pel qual els paradistes del descampat de Glòries passaren a anomenar-se ‘Encants Vells’ per contraposició, denominació que encara mantenen i que comporta una certa dificultat quan hom vol referir-se al nou projecte dels Encants que, sovint, és denominat amb l’oxímoron de ‘Nous Encants Vells’. Avui en dia les galeries dels Encants Nous s’esllangueixen sense pena ni gloria, cada cop més allunyades dels seus orígens.

Aspecte dels Encants a mitjans del segle passat

Enguant una altra vegada el zel reguladora de les autoritats ha mirat de posar disseny i ordre sobre el Mercat dels Encants, i ara falta veure si públic i paradistes acaben desnaturalitzant-se o conserven mutatus mutandis el caràcter popular i genuí que ha caracteritzat els set-cents anys d’història del mercat.

 

Per saber-ne més podeu mirar aquests magnífics vídeos elaborats per Mercats de Barcelona amb la col·laboració de Manel Guàrdia i el Taller d’Història del Clot- Camp de l’Arpa.

Santa Eularia gloriosa

Ara que comencen les festes de la Mercè, és moment de recordar l’altra patrona de la ciutat: Santa Eulàlia, que fins el s.XVII va ser la patrona de la ciutat de Barcelona. De fet, les cròniques dels esdeveniments bèl·lics del 1714 ens parlen encara de la fe que els ciutadans li tenien en forma de pendó, concretament del pendó de santa Eulàlia, que s’invocava quan al ciutat corria perill. Al voltant d’aquesta bandera es va produir un dels darrers i desesperats contraatacs que reuní les delmades forces que encara resistien per mirar de recuperar el baluard de Sant Pere, un esforç heroic que al capdavall va estavellar-se contra la superioritat numèrica dels exèrcits borbònics.

Però qui era aquesta Santa Eulàlia? La llegenda ens la situa com una noieta de tretze anys, professadora d’una fe cristiana inamovible i amb alguns miracles en el seu historial. Sent com era de Sarrià, va complir amb tots els requisits per a ser màrtir local, ja que en negar-se a abjurar de la seva fe va ser brutalment torturada pels romans. Encara a ciutat vella podem trobar una petita capella dedicada a la santa a la part de dalt de la Baixada de Santa Eulàlia, una baixada per on, segons explica la llegenda, van tirar a la jove dins d’un bidó ple de clau i vidres. Es clar que aquest només va ser un dels turments que va rebre la piadosa noieta, ja que per cada un dels seus 13 anyets, el pèrfid procònsol Dacià va empescar-se una tortura; així la noia va ser cremada amb oli, amb calç viva, la tancaren en una habitació plena de puces, li tallaren els pits i així seguiren fins que la van crucificar nua en una creu en forma d’aspa. Per fortuna la divina providència va intervenir i li va fer créixer al cabell per tal de tapar-li les vergonyes.

Baixada de Santa Eulàlia amb la capelleta. Foto Pere López / Wikipedia.

Amb tots aquests antecedents (molts semblants d’altra banda a la llegenda de Santa Eulàlia de Mèrida) és comprensible que els barcelonins la declaressin patrona de la ciutat. L’any 877 es van descobrir les despulles de la santa al lloc que avui ocupa Santa Maria del Mar i les van traslladar fins a la catedral on foren depositades i on encara les podem trobar tot i les múltiples transformacions que ha sofert el recinte. Els goigs de Santa Eulàlia reflecteixen la devoció que tenien els barcelonins per la seva patrona, especialment en els seus versicles més coneguts:

¡Santa Eularia gloriosa,
Vetllau pels barcelonins!

Però l’any 1687 la Verge de la Mercè va fer mèrits quan, després de les oportunes imprecacions, va aturar una plaga de llagostes que amenaçaven els camps i, per tant, la supervivència de la ciutat. Santa Eulàlia encara conserva, però, un cert pes en l’imaginari de la ciutat, ja sigui per l’abans mencionat pendó de Santa Eulàlia, la baixada que porta el seu nom o el més conegut: les tretze oques que hi ha al claustre de la catedral en record dels tretze anys i els tretze martiris de la la jove.

 Les supersticions diuen que la mala costum que té de ploure durant les festes de la Mercè son degudes a les llàgrimes de Santa Eulàlia, que plora per la desafecció soferta per part dels ciutadans d’aquest urbs que, avui, comença les festes en honor a la Verge de la Mercè.

Cripta de Santa Eulàlia a la Catedral. Bernard Gagnon / Wikipedia